Sí, ho confirmem: als periodistes ens està creixent el tamany del cul a un ritme vertiginós (i no només estèticament perillós). La raó? Cada cop ens movem menys de la redacció, i deixem que ens toqui menys l'aire. Les noves tecnologies ens faciliten la feina de la poltrona i la sobredosi laboral fa que si ho podem fer per telèfon, no sortim al carrer. Si tenim la informació a l'abast del clic, sembla que no necessitem el contacte de la xocada de mans (o dels dos petons).
Aquests darrers dies amb l'Albert Lloreta ens hem tornat a moure amunt i avall. Estem preparant un documental. Això ha fet que després de trucades i gestions, ens haguem apropat a moltes cases i racons emblemàtics, per parlar amb la gent i rememorar el mític concert de Llach al Camp Nou, el del juliol del 1985. Va ser un moment màgic, i possiblement per això, tothom ens ha citat amb un somriure als llavis. Hem anat amunt i avall i ens hem regenerat, perquè canviar la carn per la pantalla és un gran goig.
Passegem. Passegem avui perquè és Sant Jordi i perquè volem quedar-nos atrapats entre llibres i roses a Rambla Catalunya. Passegem fins a les cases dels nostres entrevistats perquè els nostres articles seran molt millors si hem xocat la mà amb els protagonistes de les nostres històries. Passegem fins als estudis de gravació perquè allà sentirem i entendrem més que mai els processos de gestació de les cançons. Passegem. Passegem fins a racons preciosos on les sessions fotogràfiques agafen nous colors. Passegem. Passegem per conèixer el nostre món.
Nota a peu de pàgina: Val a dir que, per sort, a ca n'Enderrock seguim xocant les mans a molts músics per fer-los entrevistes amb profunditat, d'aquelles que has de fer cara a cara i amb molta estona per endavant. I que són una de les alegries que ens dóna aquesta professió...
.gif)
