Avui aparquem la sèrie d’acció Pura dylanita (que serà llarga) i fem marxa enrere en el túnel del temps… El 6 de juliol de 1985 al vespre, va arribar a casa la cangur que ens custodiava de tant en tant, a la meva germana i a mi, i els meus pares van marxar. Se n’anaven a un concert important.
Aquell dia a les Corts hi havia moviment, l’ambient dels grans partits; la mena de dies en què la Travessera es converteix en un riu de gent desbordat i imprevisible, tots units fent força. Però era el 1985 i la meva cangur estava en una altra moguda: escoltava Radio Futura, Gabinete Caligari, El Último de la Fila, Alaska... I la meva germana i jo, ànimes càndides que la seguíem, també.
Els records i les imaginacions se’m barregen. Em sembla que vaig sentir les veus de Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell entrant juntes per la finestra, superposant-se a “Cant de l’enyor”. Com que era juliol devia fer calor, i per la finestra oberta devia entrar també la remor coral que surt del Camp Nou quan aquest entra en erupció i l’alè del públic s’escampa pel barri. El que és segur és que els meus pares van tornar emocionats en veure el poder i la força que té la gent quan està unida.
Des d’aleshores n’he sentit a parlar tant a casa i Llach ha sonat tant al cotxe que ara mateix juraria que jo hi vaig ser físicament, en aquell concert. Suposo que deuen sentir el mateix centenars de milers de persones, potser milions. Pel que fa a la meva cangur, la vaig perdre i mai més no he tornat a trobar-la.
.gif)
