Sniff. La revista Jaç desapareix. Llei de vida. Els ecologistes poden celebrar-ho: un petit fre en la deforestació de l’Amazònia; un nou triomf pels apòstates digitals del beat Steve Jobs. Han estat vuit anys, quaranta-dos números, d’autèntic privilegi.
Gràcies al Grup Enderrock la iniciativa de portar endavant una publicació en català dedicada al jazz, el blues i les músiques improvisades ha esdevingut un somni fet realitat en tinta i paper. Olor de Gutemberg. I gràcies al suport, la complicitat i la confiança de bona part dels músics, els promotors, els productors i les entitats i col·lectius que l’han cregut necessària i han fet més apassionant aquesta aventura.
Igual que altres capçaleres il·lustres –Quartica de Jazz, Jazzology– van néixer i morir amb el mateix propòssit en dècades passades, Jaç ha procurat documentar en lletra impresa l’acualitat i la història del jazz que s’ha generat en aquest país i part de l’estranger.
Com acostuma a passar en aquest tipus d’empreses, limitacions d’espai i periodicitat i arbitrarietats del criteri editorial de ben segur que no han complert amb el desig impossible d’acontentar tothom. Com bé se sap, el millor per no equivocar-se és no fer res, i des d’aquesta passivitat jutjar tot allò que a un no el complagui.
Jaç ha estat una eina tant imperfecta com indispensable, erigida com a únic expositor en el seu ram del més destacable d’una escena que aglutina més d’un miler de músics, genera prop de mig centenar de festivals i cicles, produeix una mitjana de cent vint novetats discogràfiques per temporada, atrau prop de mig milió d’espectadors i és un valor d’exportació a l’alça.
Per tot plegat no ens podíem permetre defallir a l’hora de seguir apostant per la seva projecció, malgrat haver de renunciar a mantenir viva la revista en si mateixa. De manera més selectiva i concentrada, els continguts de Jaç es trobaran a partir d’ara a les pàgines de la revista 440 Clàssica, una cohabitació gens casual si es té en compte la transversalitat amb què avui dia es troba immersa la Música com a concepte i que són moltes les veus autoritzades que consideren el jazz la música clàssica del segle XX.
Tant de bo aquest pensament que foragita els guetos i els elitismes classistes i exclusius servís d’exemple a institucions destinades a la creació i difusió musical que amb els diners públics i sense la més mínima mala consciència afavoreixen uns pocs i discriminen la resta.
.gif)
