Aquest 2012 se celebra el cinquantè aniversari de la publicació del primer disc de Bob Dylan. Recollint la flama de Pete Seeger i Woody Guthrie, el jove músic de Duluth (Minnesota) va insuflar nou aire a la tradició combativa i rebel dels folk-singers nord-americans, actualitzant-la i universalitzant-la. L’impacte de les cançons de Dylan ha estat majúscul arreu del planeta. També als Països Catalans, que durant els anys seixanta vivien immersos en la negra nit de la dictadura franquista. En deixem constància en el complet reportatge que publica aquest mes la revista Enderrock, que repassa amb tot luxe de detalls la influència que la seva obra ha tingut al llarg de la història de la música catalana. Artistes com el Grup de Folk, Xesco Boix, Falsterbo Marí o Els 3 Tambors van adaptar i popularitzar unes cançons que van passar a formar part de l’ADN d’una generació sencera que anhelava uns canvis profunds després de dècades de repressió. Cançons com “Escolta-ho en el vent”, “Com una pedra del camí” o “Romanço del fill de vídua” van ser part, a la dècada dels seixanta i setanta, de la banda sonora del combat per la democràcia i les llibertats. La seva força s’ha transmès de pares a fills, i avui en dia Bob Dylan és reivindicat per la gran majoria dels artistes catalans contemporanis, des de Gerard Quintana i Jordi Batiste, que han recuperat el seu espectacle conjunt Els Miralls de Dylan –ara amb un altre nom–, fins a músics de nova fornada com Sajosex o Mazoni.
Resulta curiós, però, que aquesta fília de la generació actual de músics catalans per les cançons de Dylan sovint no vagi acompanyada d’una simpatia pels ideals polítics i socials que s’han fet explícits en gran part de la seva obra. Les cançons de Bob Dylan que més han transcendit són aquelles que posen en dubte els fonaments de l’ordre social establert. Profeta de la revolució juvenil nord-americana dels anys seixanta, el cantant de Minnesota serà recordat per múltiples aportacions, però ningú podrà obviar la força emancipadora de cançons com “The Times They Are A-Changin'” –adaptada en català per Albert Batiste (amb el Grup de Folk) com “Els temps estan canviant”–. És cert que hi ha molts artistes que no poden entendre la seva obra si no és vinculant-la a un compromís social i polític. Però no són els que ocupen les primeres pàgines dels diaris, ni els que omplen més i més grans auditoris. Resulta il·lògic que el vessant compromès de Dylan, doncs, no es faci encara més patent en l’obra de molts dels que avui el reivindiquen com una influència. I més ara, en què el món es troba immers en allò que hem convingut d’anomenar ‘crisi econòmica’, però que també podríem definir com un saqueig de determinades classes dominants als drets socials assolits amb anys i anys de lluites. Uns drets pels quals es va combatre, precisament, amb el rerefons sonor d’aquestes cançons.
És probable que cada generació tingui les cançons que es mereix. Vivim temps de grisor, de certa desorientació i desestructuració política, de postmodernitat, individualisme i manca de compromís. Per tant, és lògic que moltes de les cançons que avui en dia figuren entre les més radiades duguin incorporada una bona dosi de tots aquests ingredients. Però això no durarà sempre. Potser és arriscat dir, tal com està el pati, que els temps estan canviant. Però el que és segur és que els temps han de canviar. Ja es comencen a detectar símptomes que alguna cosa es remou en les plàcides aigües de l’oasi. Potser no serà imminent, però les aigües baixen remogudes i hauran de desembocar de ben segur cançons per a temps de lluita, que s’incorporaran a una tradició cultural rica, plural i amb vocació de fer arribar a la gran majoria de la població un imaginari diferent. Potser el cel ara és massa serè, però després de la calma sempre arriba la tempesta. Una gran pluja molt aviat caurà.
.gif)
