Som a l’Ugarit de Bruniquer, falta una hora per al seu primer concert a l’Heliogàbal i té l’amabilitat de compartir el sopar amb mi i la meva llibreta. I anem per feina, jo pregunto molt i ràpid i ell respon igual i millor. Comencem pel teatre, però ell em porta cap a la Universitat Pompeu Fabra: és Llicenciat en Direcció i Administració d’Empreses, i al viatge de quart a Buenos Aires va contraure el virus teatral. Tant, que de tornada a Barcelona es va apuntar a l’Institut del Teatre per fer-se actor. I d’aquí al Club Súper 3, a l’Arròs covat, a fer de speaker i a enviar una maqueta al concurs Sona 9. Ep, ep, para el carro, també vas estudiar música? Resulta que tenia un piano a casa i assajant assajant es va fer un més que digne versionador de Llach i Serrat i feia bolos pel seu poble –que em diu que citi: Sant Feliu de Llobregat–.
Bé? Bé. I dels bolos cantant Llach i Serrat a una nit a Luz de Gas, mira com són les coses: era un concert benèfic i es va atrevir a fer algun tema propi i no va sonar malament. Quin paio, dit i fet. I dit i fet va ser. Va convidar quatre amics –i quins uns, ja ho veureu– a rondes de patxaran i ja van estar convençuts per acompanyar-lo. Així de fàcil va ser com l’Eloi Isern, l’Àxel Pi de Sidonie, en Martí Maymó de Manel i la Càrol Duran de La Carrau es van convertir en els seus Tipus d’Interès. M’aturo, me’l miro i a punt de preguntar-li quin és el seu secret, penso que no és el millor patxaran del món. És tan senzill com creure-s’ho, treballar sense descans i anar a per totes, amb professionalitat, amb un pla traçat.
I mentre paeixo el te i la sorpresa de tenir al davant un artista atípic, hàbil per les taules escèniques, per escriure lletres que vénen del racó més amagat de l’ànima i per dirigir-se tan intel·ligentment com una empresa, penso que jo mai mai hauria dit que podia existir un músic així al nostre país. I m’acabo d’un glop el te a la menta. I llavors miro el mòbil. L’hora que és ens fa marxar corrent cap a l’Hèlio i just al forat que aconsegueixo fer-me entre la gentada que l’atapeeix, eureka!, M’assec al costat d’un senyor clavat a ell: i és el seu pare. Xerro una estoneta amb Dausà sènior i el felicito per la part que li toca i aquestes coses que als pares és imperatiu dir-los.
És d’aquelles persones que Josep Pla en diria ‘agradabilíssimes’, tot un plaer, senyor Dausà, fem silenci, que els músics ja surten, fins una altra. I mentre espero que comenci el concert em sorprenc pensant que jo mai mai hauria admès com ens arribem a assemblar tots plegats als que ens van portar al món. Bec una mica de gintònic i ja sento les primeres paraules de Joan Dausà, discretes, porugues, de les que no volen pertorbar la fragilitat de les seves lletres, i fa bé. Deixa caure les cançons del disc en el mateix ordre i jo friso per sentir el “Jo mai mai”, la cançó amb què he encallat el CD del cotxe i he fet parar bojos tots els que m’hi han acompanyat els últims mesos. I arriba: esplèndida, ben sonoritzada i a punt per fer-nos imaginar una pel·lícula on nosaltres podríem ser els protagonistes. Algú mai mai no ha pensat que seria més feliç en un altre lloc?
Pensar-ho segur que sí, però aixecar el got i beure…
.gif)
