És imperdonable que a aquestes alçades de la sèrie encara no haguem parlat de JM Baule, músic apassionat de llarg recorregut i autor de les adaptacions dylanianes més autèntiques que es poden escoltar en aquesta vora del Mississipí.
La setmana passada Baule va venir a la presentació del disc Escolta-ho en el vent (DiscMedi, 2012) a l’Antiga Fàbrica Damm, i va delectar-nos amb dues adaptacions extretes del seu extensíssim repertori dylanià: “Blind Willie McTell”, una corprenedora cançó –on s’evoca un antic mestre cec del blues– que Dylan va escriure el 1983 i va deixar inèdita fins que la va incloure als primers volums de la sèrie Bootleg, i “Sonen campanes”, una altra joia vuitantera –més brillant als directes de Dylan que no pas al disc Oh Mercy (Columbia, 1989)– que s’ha inclòs a Escolta-ho en el vent i que formarà part del futur treball Dylan & Baule.
Baule sosté la curiosa teoria que Bob Dylan no s’ha trencat mai el cap per elaborar les seves fascinants lletres, sinó que es limita a fer escriptura automàtica, a combinar imatges i metàfores amb els resultats esplendorosos que tothom coneix. Potser té part de raó: l’escriptura automàtica va ser una de les tècniques preferides dels surrealistes i no és cap bajanada. Perquè l’escriptura automàtica doni algun fruit interessant s’ha de tenir abans un bagatge cultural gravat a foc en l’inconscient. I de llibres importants i d’antics mestres de blues cecs, l’inconscient de Dylan en va ple.
JM Baule a l'Antiga Fàbrica Damm a la presentació del disc Escolta-ho en el vent (Xavier Mercadé).
.gif)
