L'altre dia una amiga una mica més gran que jo m'explicava que a ella "la van fer" després del concert d'en Llach al Camp del Barça. És fort fins a quin punt una idea boja dins el cap d'unes poques persones acaba formant una ona expansiva que, entre els molts efectes secundaris inesperats, engendra persones. Tot i ser una mica conscients d'estar fent quelcom únic, probablement ni Molas ni Batalla ni Llach sospitaven la magnitud de l'èxit. De fet, aquestes coses no es poden sospitar.
Jo no havia nascut encara quan es va fer el concert. De fet, en el meu cas, faltaven dos anys. Però durant la meva adolescència, en aquell moment de descoberta de la música dels pares, de youtubes d'en Toti Soler, d'en Pau Riba, de Maria del Mar Bonet... també, i una mica per damunt de tots, va aparèixer en Llach i els seus directes gegants.
Les grades envermellides per les espelmes, les pintes vuitanteres, les banderes catalanes no sintètiques, els coros, en Llach pseudopentinat... Tot això es va anar registrant a la meva retina durant les recerques nocturnes a internet. Sempre de forma fragmentada, sempre amb certa confusió. "Abril 74" per una banda. La "Laura" plorosa i emocionada per una altra. Itaca per aquí. "L'Estaca" per allà. Un concert calidoscòpic davant d'una pantalla d'ordinador. Així havia viscut jo el concert fins aquest Nadal.
L'equip d'Enderrock em va proposar que realitzés un documental per recordar aquella nit màgica i històrica i, en el meu cas, aquest exercici de memòria ha estat, també, un exercici d'aprenentatge. (Per fi) he posat en ordre l'espai, les cançons, les pintes i les banderes. Hem parlat amb els protagonistes d'aquella nit. Bé, de fet, han parlat ells, emocionats de tenir una ocasió per recordar sense embuts. Gràcies a ells he anat vivint una nit en què jo no havia nascut però a la qual ja tinc una estima especial, sobretot ara. A mi no em van engendrar aquella nit però la meva adolescència ha anat marcada per les cançons que s'hi van cantar.
M'hauria agradat viure-la, sí. Però de vegades el cervell enganya el cos i, potser, d'aquí a uns anys, a mi també se'm posarà la pell de gallina recordant com, al final del concert, tot el camp va cantar en una sola veu "Els Segadors". Aquest documental ha estat la meva manera particular d'assistir a un concert irrepetible. Potser la teva manera d'assistir-hi (o tornar-hi) pot ser donant un cop de mà perquè sigui possible.
.gif)
