Vull afirmar d’entrada que continua intacte –i fins i tot ampliat– aquell objectiu que ens vam marcar ara fa 200 números –l’abril de 1993– quan un grup de periodistes i melòmans vam impulsar el naixement de la revista Enderrock. Vam dir llavors que editar una revista en català de música era només l’excusa per a un discurs més ampli que ens ha permès publicar de manera simultània fins a sis capçaleres especialitzades diferents, impulsar un diari musical digital, realitzar programes de ràdio i televisió i rodar documentals, organitzar concerts i cicles o promoure activitats a les escoles, així com presentar un centenar d’edicions musicals –de les quals hem distribuït més d’un milió d’exemplars de CD i DVD amb la revista al llarg de les darreres dues dècades–.
I és que per elaborar el discurs cultural d’un país, cohesionat i coherent, són bàsics els creadors, les institucions, la indústria musical, però sobretot, en aquest segle, els mitjans de comunicació: en paper o digitals. Si la revista que avui presentem fos de pintura, parlaríem d’un número 200 que mostraria les diferents etapes pictòriques dels darrers 50 anys; si fos de literatura, de les diverses generacions d’estils i gèneres del darrer mig segle. En el cas de l'Enderrock 200, oferim per primera vegada una visió transversal dels 50 anys de música moderna en català.
Ho presentem a través de 200 moments clau, amb una exhaustiva antologia de 50 anys de música en català, des de la Nova Cançó fins al nou pop en català, passant pel ‘rock català’ i l’ona laietana, cinc dècades que mostren un país que ha escrit la seva història a través de les cançons. Des d'“A la vora de la nit” de Josep Maria Espinàs fins al “Fucking vagina” de The Mamzelles.
L'Enderrock 200 hem volgut que fos una mirada enrere per donar valor a un escena que no para de mirar endavant. La revista manifesta de forma oberta que el patrimoni musical del país és d’una qualitat i una diversitat sense límits ni discussió, que té tant de valor com la pintura o la literatura, que ha exportat models, i que ha estat referent per a moltes generacions tant del país com d’arreu del món.
Fer-ho a través de 200 moments clau segur que és insuficient (potser se’n podria fer un llibre per a cadascun), però sí que aporta una visió amb prou perspectiva per dibuixar l’evolució de l’escena de la música moderna en català. És la història de la banda sonora del nostre paisatge musical –a través de les cançons, dels autors i intèrprets–, és una assignatura que forma part del coneixement i l’evolució cultural contemporània dels Països Catalans i que hauria de ser d’escolta obligatòria a les escoles, de la mateixa manera que ho són els llibres clàssics i moderns. No es pot entendre ni explicar la història cultural i política del país sense escoltar les cançons. Unes cançons que cada generació ha utilitzat com el mètode més eficaç per transmetre les idees i els conflictes, la poesia i la llengua, l’amor, la lluita i l’esperança. Sense aquestes cançons no es pot explicar ni d’on venim, ni qui som ni on anem.
Per això, si em pregunteu quines són les claus de tots aquests moments segurament respondré que són els concerts. Els concerts com a comunió col·lectiva d’unes cançons que la gent ens fem nostres. Són la catarsi col·lectiva de la nostra identitat i personalitat. Per això amb l’Enderrock 200 hem decidit també elegir els 15 concerts més emblemàtics de la música en català, en tres o quatre grans blocs:
— Els concerts de Raimon, Llach i Pi de la Serra al Palau d’Esports, just per trencar la dictadura i obrir les portes a la llibertat i la democràcia. Una etapa que culmina amb les 6 Hores de Cançó de Canet i Canet Rock de la segona meitat dels 70.
— Els Palaus Sant Jordi dels 90, que van acollir des del famós macroconcert del rock català de Sau, Sopa, Sangtraït i Els Pets fins als grans noms de la Cançó.
— L'arribada al segle XXI amb els nous festivals de pop i rock, des del Senglar i l’Acampada fins a popArb o el Faraday.
I, tot plegat, per arribar a situar com a símbol –com el concert més important de la música en català– el gran recital de Lluís Llach al Camp del Barça, el 6 de juliol de 1985, que va congregar més de 100.000 persones, i que va ser un concert històric que ara s’edita per primer cop en format audiovisual –gràcies a les imatges enregistrades per TV3, que també ha col·laborat en el projecte–, amb un DVD que inclou també un documental amb la intervenció dels impulsors i protagonistes d’aquell acte irrepetible, amb una àmplia entrevista al mateix Lluís Llach.
Aquell concert de fa una mica més de 25 anys va servir per fer un cop de puny sobre la taula i reivindicar la capacitat de mobilització de la cançó en català. Un quart de segle després, l’Enderrock 200 pretén ser també un altre cop de puny per reivindicar un país que volem viure, tant des de l’àmbit musical com dels mitjans de comunicació. Un número triple d’Enderrock que ha estat possible gràcies al suport de centenars de micromecenes i desenes d’empreses culturals o compromeses amb la cultura. Un número que no ha rebut cap ajut institucional –un suport necessari i imprescindible per fer viable l’espai català de comunicació– i que ha hagut de constatar un cop més com les grans empreses comercials continuen fent el buit a les publicacions en català, tot i ser líders del mercat.
Tal com deia el mestre Joaquim Maria Puyal, el cap del Govern potser està sol, però darrere hi ha tot un poble en moviment. Un poble que s’ha bolcat de forma massiva –amb una xifra rècord de 638 mecenes i una aportació global de gairebé 19.000 euros a través de la plataforma de micromecenatge de Verkami– per fer factible el finançament de l’edició i producció del DVD d’un concert que forma part del nostre patrimoni cultural i musical. Un projecte que s’ha pogut fer realitat seguint el mateix procediment i mètode d’un país que als anys seixanta i setanta –quan encara no existien institucions pròpies– ja havia de finançar iniciatives culturals i de mitjans de comunicació a partir de centenars d’aportacions populars.
— Per això, ara cal polítiques de xoc, que no s’escudin només en la crisi.
— Cal estratègies conjuntes per garantir el futur dels mitjans de comunicació en català, i especialment de les revistes que s’han implantat i que són líders del mercat en cadascun dels seus àmbits.
— I cal una aposta clara per la música en català en tots els àmbits possibles, i també a través dels festivals, justament quan vivim un dels millors moments de qualitat, diversitat i quantitat de l’escena musical catalana.
Per tot plegat, és fonamental el paper dels mitjans, però també de les institucions per no malbaratar els somnis d’una generació que busca noves fronteres, ajustant per no malgastar i creant sinergies per garantir unes expectatives de progrés per a les empreses culturals i dels mitjans de comunicació, que són absolutament estratègics.
I també és fonamental el paper dels empresaris i les grans marques comercials instal·lades a Catalunya perquè vegin que la seva millor inversió és en la cultura pròpia i els mitjans del país, en lloc de pagar més car el cost d’ignorar els suports en català.
Des del punt de vista editorial, el Grup Enderrock ha fet aquest mes un llançament extraordinari de 15.000 exemplars, amb una doble revista i un DVD, amb una aposta professional i de qualitat per exhibir els millors valors de la música i de les revistes en català.
Perquè volem viure en un país de veritat, malgrat la crisi i els esforços que tots haurem de suportar encara, volem albirar un futur que per molt que sigui incert, sigui el nostre. I perquè sabem que Enderrock és la primera revista musical catalana, una referència per a milers de joves que fan de la música un eina d’identitat i de transformació social i cultural, però també un instrument transversal per a la cultura musical del país.
Gràcies a tots per contribuir a dibuixar i a fer possible una banda sonora que ens il·lustra una altra manera de viure, un nou país en llibertat.
.gif)
