Espero que disculpeu el “retarded”, però calia un temps de reflexió per encaixar l’escomesa d’aquest mihura descastat que respon al nom de Gabi Ruiz i que ben bé podria ser la versió celtibèrica de l’entranyable xèrif Lobo. No és la meva voluntat donar més corda a tota la caspa, jou i fletxes que va espolsar-se el rotund codirector del festival Primavera Sound quan va descarregar la seva halitosi huracanada contra una opinió que va furgar en el seu queixal corcat (aquí).
Més enllà de l’escarni públic que ha sofert la seva prepotència –tot i que dubto que això l’hagi afectat el més mínim, en tot cas em temo que haurà alimentat la bèstia–, tinc constància que tant pel que fa a staff com de patrocini la seva actitud li ha comportat una estirada d’orelles que potser l’ajuden a convertir-se en la rèplica d’aquella popular figura televisiva que tots vam conéixer com la Mula Francis.
Una vegada aclarida la tempesta, el cert és que les paraules de l’opinador Jordi Bianciotto segueixen esperant resposta, com aquells núvols que es resisteixen a marxar per recordar-nos la incertesa del temps primaveral. Ni els responsables del festival, ni les administracions públiques que li donen suport (Generalitat i Ajuntament amb 300.000 euros), ni la marca patrocinadora han rebatut o han exposat la mínima reflexió a l’entorn de la seva crítica, més enllà dels improperis totalitaris del tal Gabi Ruiz.
Potser algun dia tots aprendrem que la crítica (i l’autocrítica) és el millor punt de partida per créixer i millorar, per veure més enllà del propi melic i per impulsar un debat que ens enriquixi a través de la diversitat dels punts de vista. Un món sense crítica ens condemna al servilisme i al pensament únic, un camí amenaçador que sembla festejar els mitjans de comunicació en aquests temps de precarietat i submissió.
I ha estat la crítica precisament d’aquest periodista represaliat, que s’atrevia a demanar als responsables del Primavera més sintonia amb els grups del país per esdevenir el festival perfecte, el que m’ha fet plantejar quines raons poden justificar aquesta suposada manca d’atenció. He obert les orelles a l’opinió d’altres organitzadors d’inciatives similars gens sospitosos de catalanofòbia o altres malalties infeccioses, i m’he trobat amb arguments que permeten donar una resposta sensata i coherent a les queixes del col·lega Bianciotto.
Com per exemple el que raona la conveniència de programar un grup del país en un espai preferent i en horari ‘prime time’, quan aquesta formació ja ha actuat uns dies abans o ho farà uns dies després al poble del costat, a un preu molt inferior al que es pot permetre fixar l’accés al festival o fins i tot de manera gratuïta. Finalment, si el públic no respon perquè ja ha tingut l’oportunitat de veure’l abans, després o repetides vegades al llarg de l’any, s’haurà malbarat un espai en horari de màxima assistència i la imatge d’un auditori escàs farà més aviat un flac favor a la proposta en qüestió. L’aposta acabaria girant-se en contra i s’hauria perdut l’oportunitat d’omplir l’espai amb el reclam d’una proposta que només es pot veure dins el marc del festival.
Al marge d’uns criteris artístics sempre subjectius, tan errat és el menyspreu o la desatenció pels grups de casa com equivocada la imposició de la seva presència pel fet d’estar empadronats al registre civil.
Per aquest motiu convidria que organitzadors, mànagers i grups fessin un veritable esforç per entendre els interessos d’uns i altres i, per exemple, convinguessin que aquest tipus de plataformes poden ser realment útils i profitoses per a tots quan el que s’ofereix és únic o exclusiu. Podrien determinar que aquests emplaçaments marquessin l’inici d’una gira, el primer concert de la presentació d’un nou disc o l’oportunitat d’oferir una producció especial que només es podrà veure en el marc del certamen. D’aquesta manera s’aconseguiria cridar l’atenció del seu públic natural, el festival capitalitzaria les propostes més rellevants de l’escena autòctona i els grups tindrien un nou estímul i un repte a superar davant una responsabilitat d’aquesta mena. Tot i el ‘retarded’, no sembla tan difícil, oi?
.gif)
