Ara que us parlaré de música i teatre, recordo com Rosa Maria Sardà, fent l'espectacle Sagarra dit per Rosa Maria Sardà al Teatre La Llanterna de Móra d'Ebre, en el moment de presentar la “Balada de Fra Rupert” va rememorar el dia de l'any 1935 que Sagarra els va recitar aquest poema satíric en una festa on hi havia l'actriu Margarida Xirgu i el poeta Federico García Lorca. La Xirgu devia riure tant que el va voler interpretar ella i s'hi va posar... i Lorca, n'estava tant, de la Xirgu, que va exclamar: "Amb una actriu com tu i un poeta com en Sagarra, la llengua catalana no morirà mai".
Cito aquesta anècdota de la Xirgu perquè diumenge (també van fer passis divendres i dissabte) els Pastora al Teatre Romea (amb la direcció escènica de Carol López, directora del teatre Villarroel) em van recordar amb el seu gest teatral i còmic el que entenc que representava la Xirgu. Aquest gest de la mà al cap, palma mirant al cel, posat desvalgut però, en el fons, rialler. Però comencem pel començament...
El Teatre Romea ha engegat un cicle que es diu 4 Acords. Música i Teatre, que s'allargarà avui amb la combinació Bruno Oro (dirigit per Ramon Simó, director artístic del GREC) i els dies 20, 21 i 22 amb Sílvia Pérez Cruz (dirigida pel mateix director artístic del Teatre Romea, Julio Manrique).
He vist dues de les quatre propostes que s'han presentat i he de dir que per mi han estat una de freda i una de calenta...
Tot va començar dijous passat (també va fer un passi dimecres) amb els Mürfila, dirigits per David Selvas, amb un públic que va omplir mitja platea i la majoria semblava haver participat del projecte, ja que moltes cares entre el públic (com la coneguda de l'actor Nao Albet) apareixien al vídeo que es projectava. Tot en la proposta era com si assistissis a una festa privada, on la cantant de Mürfila, tant a la pantalla com a l'escenari, era omnipresent. Tanta autoreferencialitat embafava i l'actitud postmoderna en tot plegat arribava a extrems com el fet d'interpretar un "Què volen aquesta gent?" traient-li el sentit tràgic i dedicant-lo, almenys això vaig entendre, a algú que mor en una festa salvatge... Una cançó que amb el seu rerefons és fàcil que se't posi la pell de gallina, es convertia en un succedani sense víscera ni sentiment. Com totes les versions que va interpretar Mürfila (des del "Don't Speak" de No Doubt fins al "Nothing Compares 2 U", que tot i la qualitat vocal, no va emocionar). Potser era el que pretenien (al llibret de l'espectacle posen que 'és la història d'una noia que encenia les estrelles de tots els que han estat i són icones de la música"), però no combrego amb aquesta mena d'entreteniment on el metallenguatge es menja el contingut i deixa només buidor. Fins i tot l'única pròpia "Azul y gris" –que té molt bona imatge al videoclip– era ben grisa.
Pastora en canvi va començar a dalt de tot, comunicant des del primer moment, i amb un conseqüent ple total. Des del posat còmic inicial d'un Pauet Riba –flanquejat pels seus germans Caïm i Àngel– transvestit en Dolo Beltran, fins al bis final, quan van donar un altre sentit al seu tema més popular, "Lola". I és que Carol López assegura que coneix els Pastora des de la primera maqueta, i això es va notar. A més, Dolo Beltran ha estat una actriu que ha treballat recentment per a la directora a l'esplèndida obra "Res no tornarà a ser com abans". La complicitat era total.
Una primera part va estar dedicada als primers discos de Pastora ("Y qué pasa si soy del montón", "Desolado", "Tengo"), fins a arribar a "Quan la Mercè està contenta" –inclosa al seu últim disc, en català, Una altra galàxia (Sony Music, 2012)–, moment en què els tres germans Riba van interpretar sols la cançó que el seu pare, Pau Riba, va compondre per a la mare de Pauet i Caïm, que anomenaven precisament 'Pastora'. Caïm va assegurar que era un moment emotiu, ja que a banda dels més de quinze anys de trobar a faltar la seva mare, havien perdut feia quatre dies la seva àvia Mercè, a qui també li van voler dedicar. Dolo va aparèixer després i van començar el revival de la història del grup amb la conya 'No me llames Pastora, llámame Dolo'... I es va posar a cantar la cançó de bressol "Dolços somnis". La va seguir l'optimisme de "No se puede más", on literalment la Dolo va saltar del sofà (l'altre element escènic era una barra de bar que servia també de taula de programacions per a Àngel Riba). El moment íntim va ser el tema instrumental que va interpretar Caïm Riba sol amb la guitarra i amb imatges al fons, de gira de la banda. A partir d'aquí la Dolo va comunicar que el Romea podia deixar de ser un teatre: "Al teatre està prohibit fumar, però ningú ha dit que estigui prohibit ballar". "Cósmica", "Una altra galàxia" –el passat 9 de juny van rodar el videoclip a Cornellà– i "Runner", cançó que demostra que la carrera de Pastora és una gran cursa de fons.
F: Núria Puentes (Tr3sC)
.gif)
