Fruit d’aquesta perseverança i convicció ha emergit una figura com la de Gustavo Dudamel, fantàstic revulsiu de l’escena musical internacional per la seva qualitat, nivell d’autoexigència i exultant joventut. La seva vàlua ha estat ratificada als millors auditoris i al capdavant de les formacions mundials de més prestigi amb un palmarès de primer ordre quan tot just ha superat la trentena. Tot i això, per molt excepcional que sigui el seu cas i extraordinari el seu èxit particular, aniríem errats si ho consideréssim un fenomen aïllat que ha sortit del no-res i que és un vers lliure dins el poemari de l’escena musical. El cert és que difícilment podria existir avui una figura com Dudamel si no l’hagués precedit un nom no menys important com el de José Antonio Abreu. D’ell parteix el concepte educatiu anomenat ‘El Sistema’ que va trasbalsar el sistema pedagògic a Veneçuela convertint l’aprenentatge de la música en un mètode d’integració social i cultural, eradicador del classisme, enaltidor de l’autoestima i transmissor de valors i emocions. Gustavo Dudamel és, per tant, un dels deixebles avantatjats del Sistema; un músic fora de sèrie que des de l’antic Nou Món aporta un missatge a la Vella Europa i a la resta d’Occident. Un emissari que reivindica l’apropament a la música més enllà del seu tractament com a matèria d’estudi melòdic, harmònic i rítmic, com una passió que dóna sentit a la pròpia existència. La transmissió d’aquest sentiment i la necessitat de compartir-ho és la clau per al millor aprenentatge i per deixar de creure en els miracles.
A l’hora de traslladar aquests preceptes a la nostra latitud, els exemples de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) i l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) ens haurien de servir de base per a posar en pràctica aquest ‘Sistema’ convenientment adapat a les circumstàncies i singularitats pròpies del nostre país. Però si entre les iniciatives de casa nostra n’hi ha alguna que ha sobresortit en els darrers temps a l’hora de posar en pràctica un mètode similar, aquesta és la Sant Andreu Jazz Band. Impulsada inicialment des de les premisses d’una escola municipal, el seu artífex i principal impulsor ha tornat a ser un músic que creu en les persones més enllà dels programes d’estudis i les convencions preestablertes.
D’aquesta manera, el músic i director del projecte, Joan Chamorro, ha desterrat el tabú que mantenia el jazz aïllat dels estudiants més joves, com una matèria només apta a partir d’una certa edat i d’una formació bàsica prèviament adquirida. Entre altres coses la Sant Andreu Jazz Band ha deixat palès que aquesta música és tan viva i tan accessible com qualsevol altra i que el seu atractiu no té condicionants d’edat ni de gènere; una pràctica que es vol fer explícita des de les pàgines d’aquesta revista fent conviure amb absoluta naturalitat la clàssica i el jazz.
.gif)
