Emili Teixidor va formar part dels dos primers jurats del certamen Terra i Cultura –impulsat per Lluís Llach a través del Celler Vall Llach–, que atorga des de fa quatre anys el Premi Miquel Martí i Pol a la millor poesia musicada i interpretada en català. Hi era per desig exprés del seu amic Llach, i convidat per la seva vinculació com a impulsor de l'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol. Tot i la seva fonamental aportació com a home de lletres i coneixedor de l’obra de Martí i Pol, les seves aportacions musicals no eren pas secundàries. Tenia un bon criteri i una bona oïda, a més d’una perspicaç visió de la utilitat que tenen les cançons per difondre la poesia, especialment entre els més joves.
En aquest sentit, l’any 2009 va escriure un text titulat “Poetes i cançons”, just després d’haver premiat Sílvia Pérez Cruz –per unanimitat entre el jurat– per la seva adaptació de “Covava l’ou de la mort blanca”, de Maria-Mercè Marçal. Teixidor afirmava: “Canta d’una manera admirable”, i destacava que la peça guardonada era “una meravella”. L’escriptor, que en cap moment amagava també la seva faceta de pedagog crític amb el sistema d’ensenyament, posava èmfasi de forma contundent en la difusió de les vint cançons finalistes a les escoles, instituts i biblioteques (amb el CD-llibre que editen Enderrock i Cossetània): “Aquesta difusió ajuda una mica a fer conèixer les veus dels nostres poetes més rellevants a les noves generacions massa sovint –excepcions excepcionals a banda– allunyades de la gran poesia. Les cançons que els adolescents aprenen i repeteixen en festes i saraus solen ser d’una simplicitat i fins i tot d’una xavacaneria aclaparadores i gareibé sempre en anglès o castellà. Mentre la nostra poesia espera al racó de casa o de les institucions culturals, quan hi és, que algú es digni a llegir-la”.
Precisament aquest mes s’ha convocat la V edició del Premi Miquel Martí i Pol, i s’obre el termini perquè es presentin enregistraments inèdits al Celler Vall Llach, abans del proper 11 de setembre. La convocatòria inclou a més tot el material editat el darrer any –en CD o a internet– sobre musicacions de poetes en llengua catalana. I així ho reblava Emili Teixidor, quan parlava de la poesia: “Aquests artistes ens la canten, ens l’acosten, amb bona música i d’alguna manera no només li donen veu, sinó que li donen vida. Els poetes han d’estar agraïts a aquests artistes que es posen al seu servei amb una humilitat i una capacitat admirables”.
Teixidor era sorrut, irònic, provocador, llaminer –li reservàvem cada matí una presa de xocolata negra– i albirava també les novetats musicals amb la il·lusió d’un infant. Ell escoltava la tria de cançons en petit comitè, amb un grup de gent de confiança i de diverses edats, i prenia nota dels comentaris de cadascú d’ells. Ho feia sobre si una cançó havia despertat interès per l’estil, per la lletra o pel ritme... si es feia avorrida o en canvi atreia l’atenció. Recordo com destacava, per exemple, la importància i el relleu que podia tenir un poema de J.V. Foix interpretat a base de rumba –”Ho sap tothom i és profecia" (Poetristes)–, perquè això donava una nova dimensió al text i el podia fer popular i més entenedor entre els joves.
Aquesta era la seva màxima preocupació, i sabia que la música i les cançons eren la millor via per aconseguir l’objectiu: “La feina de poetes i de músics/cantants sempre ha donat bons fruits”. Teixidor era un savi del nostre temps, i escoltar-lo era un plaer perquè sempre aprenies alguna cosa, sobretot de la vida. Un d’aquells dies li vam dir que si fos més jove, potser hauria estat punk pel que deia i com ho deia i segurament perquè altres com ell no s’atrevien a dir-ho tan clar i català. I ell, sense respondre ni una paraula, ens va somriure. Gràcies per tot el que ens vas ensenyar, Emili!
.gif)
