En principi no hi anava amb cap prejudici, però és clar, em vaig adonar que la meva memòria retenia encara altres espectacles dedicats a la cançó, com aquell que va fer en Marc Parrot repassant els 50 anys de la Nova Cançó, o altres que treballaven un repertori de cançó popular en català més recent, com el musical A cop de rock de Dagoll Dagom... Però A força de cançons no té res a veure ni amb uns ni amb altres. Com tampoc no es pren l'època, el fosc context històric en què sorgeix la Nova Cançó, com a base ni rerefons de l'espectacle, si no és en sentit metafòric.
Aleshores, per on s'havia d'entrar en aquest nou espectacle? No hi havia cap clau de referència, tret de les mateixes cançons. Per això al començament no hi vaig acabar d'entrar, vaig necessitar que passessin tres cançons ("Que tinguem sort", "Qualsevol nit pot sortir el sol" –per què han de canviar-li la lletra, però?, vaig pensar– i una de tan estranya com "El piset") perquè arribés la cançó que em va capgirar el punt de vista: "Drapaire", un tema popularitzat per Guillermina Motta i Enric Barbat, i que aquí interpreta molt bé Elena Gadel:
'Que el món és i serà una porqueria jo ja ho sé
en el 409 i en el 2000 també
que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèlics i amargats,
desastres i estafats i algun home de bé,
però que el segle XX és la disbauxa, ja no cal negar-ho
doncs no fa cap falta
vivim tots barrejats com una sopa
i com una tropa tots uniformats...'
A força de cançons és la història d'un noi, en Joan (magnífic cantant, mim i clown Pau Doz), que surt del que els personatges anomenen 'la capsa' per entrar a la carpa d'A les portes del cel. En aquesta carpa figura que en Joan hi trobarà el paradís, però també hi troba desencants i desenganys (hi ha un moment brillant: quan 'La fera', interpretada per Gadel, es declara vençuda i vol fugir ja del paper de guia que li demanen).
Cal felicitar el treball coral –amb moments literalment de bell cant coral– que fan els cinc intèrprets (a més de Gadel i Doz, l'histriònic Xavi Duch, el forçut Albert Doz i la ballarina polivalent Laura Olivella). L'essència de l'espectacle rau en una de les cançons que canten al final, "A força de nits" de Lluís Llach, sobretot quan diu...
I mentre, aprenc
el preu d'un anhel,
l'espasme del plor,
l'alfabet del crit,
i així faig del temps
el meu aliat
que cada segon m'acosta al demà.
A força de nits
envejo el nou dia,
malgrat els botxins
de raons i de vides.
No oblideu cap nom:
caldrà fer memòria
per no repetir
el pas d'una història.
A força de cançons és un espectacle que vol ser i és atemporal i pot arribar a tots els públics, perquè 'el preu d'un anhel' sempre hi ha qui està disposat a pagar-lo i el paga a cada època. També al segle XXI. I, sovint, val la pena pagar-lo.
.gif)
