L’article del periodista Jordi Bianciotto sobre el San Miguel Primavera Sound “Una ‘delikatessen’ sense denominació d’origen”, publicat el passat 30 de maig a El Periódico de Catalunya, va generar molt de soroll i algunes situacions lamentables –inclòs un intent de veto al periodista i una recriminació posterior al festival per part del conseller de Cultura, Ferran Mascarell– pròpies d’un país culturalment feble i democràticament endarrerit. Però més enllà de les males puces i les males maneres d’alguns responsables que haurien d’entendre que encaixar la crítica pública i constructiva entra dins el seu sou, aquell article, com el nen del conte d’Andersen que va dir que l’emperador anava nu, ha tingut la virtut de dir les coses pel seu nom i desmarcar-se del cofoisme complaent i acrític amb què se sol tractar els grans esdeveniments musicals als mitjans de comunicació de casa nostra, i més si van patrocinats per marques dels seus anunciants.
A ENDERROCK no tenim ni aquesta sort, “no hi ha afinitat (d’audiència)”, ens van etzibar, tot i ser la revista musical catalana líder del mercat amb 71.000 lectors, segons les dades de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, fins i tot quadruplicant les dades d’altres publicacions del sector més ben ‘considerades’. Aquesta situació es va repetir amb la majoria de les 50 empreses més importants tant catalanes com instal·lades a Catalunya, de les quals també publicarem la llista per denunciar aquesta manca de sensibilitat i de tracte discriminatori cap a la llengua i els mitjans propis.
Hi ha a més un altre aspecte per debatre vinculat amb aquell episodi, i és el menyspreu latent amb què molts prescriptors i creadors d’opinió, des de les seves talaies, tracten la cultura autòctona, i més específicament la música tradicional; un menyspreu que es transforma sistemàticament en fervor a l’hora d’enlairar fins als núvols de l’excel·lència el penúltim grupet de moda que arriba des dels Estats Units, sense adonar-se que segurament aquest grupet de moda ha arribat on és a partir d’un sòlid coneixement de la tradició musical pròpia. Als Estats Units, país tan criticable en tantes coses, això ho tenen clar. Per a aquestes opinions que consideren bo tot el de fora i que ignoren o ridiculitzen el de casa hi ha un terme força precís, ‘provincianisme’, que el diccionari Alcover-Moll defineix com a “manca de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital”. Estaria bé que ens fixéssim en les coses bones que es fa a les capitals d’arreu del món, tal com han fet els vuit grups dels Països Catalans que han viatjat al festival The Great Escape a Brighton a través del programa Catalan Sounds, i que poguéssim lluir alhora una personalitat pròpia.
Al cap i a la fi, no és tan difícil. Si mirem l’ampolla mig plena, veurem que hi ha signes discrets però evidents que la cultura popular esperona cada cop amb més força la creació contemporània i va guanyant espais de prestigi. Fixem-nos en dos dels músics catalans que més actuaran aquest estiu arreu del país: Roger Mas no hauria pogut fer el salt qualitatiu que ha fet amb el seu darrer projecte sense recordar els diumenges de sol i sardana a Solsona i sense la implicació decidida de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, i la cantant Sílvia Pérez Cruz, ben amarada de viatges i de músiques d’arrel, no hauria gravat mai el disc que ha presentat sense el treball que el seu pare Càstor Pérez va fer en el camp de l’havanera i sense els aprenentatges acumulats en vetllades de taverna. Mas i Pérez Cruz són dos casos d’èxit artístic aixecat a partir de la tradició i, diguem-ho un cop més, la ‘identitat pròpia’. Que n’hi hagi més en el futur dependrà no només dels músics, sinó també del suport del públic, de l’esforç dels mitjans de comunicació per ser rigorosos i del treball de base.
Una política cultural i professional que aquest estiu mateix, per exemple, s’està executant als disset Campus de Cultura organitzats per la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional i les associacions de cultura popular del territori. Hi haurà tallers de corals a Cervera i Barcelona, d’instruments i danses tradicionals a Vilafranca del Penedès i Esterri d’Àneu, de ball folk a Girona, de glosa a Espolla, de teatre de carrer a Sant Joan de Vilatorrada, de jocs a Tàrrega i Anglesola, de festa a Llívia, d’acordió diatònic a Bruguera, de jota a Poble Nou del Delta de l’Ebre, d’enregistrament músical a Arsèguel...
Perquè com diu Xarim Aresté de Very Pomelo: “Hem d’anar una mica endarrere per anar cap endavant”.
.gif)
