És més, crec que el futbol és una cosa molt seriosa, tant o més que la música. Pel Barça jo donaria la vida. Però ja ho he dit alguna altra vegada: això de canviar a darrera hora un espectacle perquè coincideix amb un partit del segle o amb una final finalíssima no és gaire elegant.
La segona cosa que no m'agrada és veure com hi ha noms que acaparen els cartells dels festivals estiuencs. Són a tot arreu i en trobades de tots els estils, mentre propostes artístiques que mereixerien més sort es floreixen als racons sense gaire ressò més enllà de la crítica especialitzada.
Les raons per les quals es produeixen aquests dos fenòmens, ja les entenc: s'ha de garantir el màxim públic possible, la viabilitat econònomica, pura qüestió de supervivència, etc. Però aleshores no té gaire sentit adoptar el discurs cofoi i presumir que tenim un públic inquiet, una gran diversitat, etc. Perquè no és així.
A més, aquesta manera de funcionar és com un peix que es mossega la cua: programant en funció de les transmissions a la tele i programant fins a l'avorriment els mateixos noms de sempre ni es crea públic nou ni es forma un país culte.
.gif)
