Sóc una persona força riallera, però de tant em costa riure de coses que a la gent poden fer-li gràcia... Vaja, que suposo que hi ha tants humors com persones (i moments i moments), però últimament he comprovat que també hi ha canvis d'humor generacionals... Tot i que els clàssics solen arribar a tots els públics, hi ha a qui li agrada l'humor de Joan Capri, altres són més de La Trinca o altres ho eren de l'humor de Pepe Rubianes, i fins i tot ara d'Andreu Buenafuente o qui sap qui d'ara (perquè la veritat és que ja em perdo amb els monologuistes actuals). En música també trobem que hi ha –fora dels que es prenen massa seriosament– registres més o menys simpàtics.
Aquest article va dedicat, vist el panorama social i econòmic depriment que tenim, a admirar i reivindicar els músics que són capaços de posar salsa a la vida en qualsevol situació. Començant pel gran Quimi Portet, de qui vam poder gaudir al popArb (tinc l'orgull de dir que sorprenentment ha estat el meu primer seguidor a Twitter –sí, vaig tard...–) i que aviat serà a la carpa de l'Off the Record –que hi ha instal·lada aquest juliol pel Grec a la plaça de Margarida Xirgu (darrerament sembla que aquesta dona apareix contínuament...)–, i seguint amb l'espectacle surrealista de dimecres passat al mateix espai de Santi Balmes (Love of Lesbian) amb Dani Ferrer. Fins i tot us parlaré de Pastora o del jove Roger Gascon amb El Dia de la Barbota.
Arran d'uns videoclips que ha fet precisament Gascon ("Sing" i "Country House"), amb aquest últim hem comentat pel Facebook (off the record, però em prenc la llicència de resumir la conversa i no crec que li desagradi) que hi ha diferents sentits de l'humor. Tots dos considerem que sovint és més difícil fer somriure o riure que emocionar o plorar. L'única apreciació que demano jo és que la importància de l'humor hauria de venir perquè tingui vida darrere, substància. És el que m'agrada de Quimi Portet, que et pot dir un estirabot, però que li veus el llautó de l'experiència guaitant. Però clar, és un llautó que encara no veig en Gascon segurament perquè ell és molt més jove i té altres referents.
A l'espectacle de dimecres Balmes va estar divertit d'allò més, en molts moments (pels de la nostra generació almenys, els que tenim entre trenta i quaranta anys, uns amunt, altres avall) amb versions de Mike Oldfield (on "Moonlight Shadow" es convertia en un "Un munt de sados") o Spandau Ballet ("True" per "Cru"), de Dire Straits o Sade, a més de les ja conegudes "Et tinc al damunt" (REM) o "Tinc la grip" (Radiohead). No va ser un espectacle rodó, va ser més aviat un divertimento (tot i que Balmes va demostrar que podria tenir altres registres vocals, si s'hi posés), i se'n reia fins i tot d'ell mateix quan, als bisos, va cantar un "Me amo" de Love of Lesbian on lluïa molt més la frase: 'los complejos a la hoguera ¡ya!'. Com inoblidable també va ser la versió en clau de tango de "Club de fans de John Boy".
Quan parlàvem (seriosament) de les lletres de l'últim disc de Love of Lesbian (entrevista de portada que surt a l'Enderrock d'aquest juliol), Santi Balmes va dir una cosa del grup amb la qual estic totalment d'acord: "Gràcies a Déu hem conegut gent com Monty Python, Quim Monzó o Eduardo Mendoza, que en un moment donat són ben capaços de buscar una certa ironia a la vida". I m'encanta la ironia intel·ligent, com la que es pot entreveure també en un Joan Miquel Oliver, tot i el seu posat seriós. Són lletristes amb anys d'art i ofici.
L'humor és per tot arreu. L'altre dia entrevistava els Pastora (per al número de setembre) i parlàvem de la cançó "Sentit de l'humor" del seu últim disc Una altra galàxia. Té una lletra ben fresca (de Dolo Beltran) que diu:
'Si no tingués sentit de l'humor
tindria més d'una addicció.
Seria religiosa, tindria antecedents,
triaria l'home perfecte i em perdria el que vingués.
I cada dia al despertar-me...
podria assassinar amb la punta del croissant!'
Com diu Dolo Beltran, "La lletra de 'Sentit de l’humor' ve d’un moment que estava tal com canto, aquells dies que t’aixeques de mala hòstia, i vaig començar a plantejar-me la vida sense sentit de l’humor i pensava què passaria si no tinguéssim el punt de riure’ns de les coses". Aquest sentit és bàsic, encara que com hagi dit sempre la meva mare, 'les bromes porten aigua'... com si darrere l'humor pogués caure un xàfec. I segurament passa així (però ja ens hem mullat i estem xops).
Sempre ens quedarà allò de com més serem més riurem.
Així que, benvingut també l'humor a la música, si ens plau!
.gif)
