Perdoneu si desbarro, vinc encesa... Un milhomes ha anunciat fa poc que el proper setembre s'apujarà l'IVA (impost sobre el valor afegit) a un 21%. Aquest cap de setmana mil homes s'han afanyat a les portades dels diaris a posar el crit al cel perquè la cultura del país se n'anirà a pastar fang. Uns més que altres són gegants amb peus de fang. Em pregunto quan hi haurà tant de valor afegit a la base (no imposable) per enviar a la merda tanta retallada, austeritat i mandangues.
Jo sóc de lletres, però llegint els diaris aquest cap de setmana també hi ha qui darrerament ha descobert 'la partícula de Déu' (no l'han vist encara, però l'han descobert)... Potser és que hi ha molts milhomes que es creuen Déu, tot i que jo encara crec que la deu, la font, és en alguna altra banda... I –perdoneu la digressió– diuen que si no existís el bosó de Higgs, caldria replantejar el Model Estàndard de la Física perquè "sense massa, l'Univers no seria com és"...
Navegant per entendre-ho una mica, he trobat un interessant post sobre el tema al blog de Francesc Puigcarbó, on es diu que 'aviat sabrem si aquesta H de l'equació existeix' i pren planers referents explicatius com: "El meu amic Ismael ho explicava l'altre dia amb (l'exemple d') una platja per la qual avancés un venedor de gelats amb el seu carret i que estigués plena de nens invisibles. Els nens s'arremolinarien entorn d'ell i li impedirien avançar, donant-li massa. En aquest cas els nens serien els bosons de Higgs".
Fent periodisme-ficció, m'imagino un emiscicle on avança un venedor de gelats i mil nens de PaPà l'aplaudeixen, fins i tot, algú crida 'per tu polo de menta, fooote't!' ...I el venedor s'infla, però s'atura. Li és igual que els nens d'altres platges i altres mars no tinguin gelats, penso. Però no té present que la vida flueix i avança, encara que 'tot el que avanci en l'aigua es trobi una resistència... I unes partícules trobin molta resistència (tenen més massa) i altres no en trobin cap (com els fotons, la llum)'. Diuen que porten mig segle d'investigacions per un camp que representa un 4% de l'Univers, el visible.
Doncs bé, a la massa cultural visible ara n'hi venen una de freda (el 21% d'IVA) i s'han generat diverses reaccions en cadena. Sí, tanta col·lisió de partícules provocarà moltes cadenes. Lligaran de mans i peus artistes i sobretot intermediaris. Cinemes, teatres, estan tocats de mort. La cultura, però, perviurà. Si, com ara, quatre la volen d'elit, doncs que es perdin el camp que té per recórrer el poble! Perquè la cultura popular brilla més i durant més anys, per molt que hi hagi quatre patums que vulguin la immortalitat a base de vendre's l'ànima al diner (ells que facin aeroports sense avions, que nosaltres volarem per altres cels).
El cor, el batec, la vida van de la mà de l'art. Potser ens veuran perduts en la immensa mar blava, però el cant ens tornarà. 'Si tu te'n vas, neru neru neru, si tu te'n vas, neru neru... nas'. Hi ha qui actua per ous, però no saben que qui n'està fins als nassos té sempre un poder més profund i perdurable. Un valor afegit del qual no tenen ni idea de les conseqüències.
Ara que estic enllestint (per al setembre) amb el company de redacció Joaquim Vilarnau el tercer volum de Terra i Cultura, us vull deixar un tast d'un dels poetes que hi apareixeran i que sí que van saber traslladar la veu d'un poble (en plena postguerra i misèria). Més de mil homes d'abans i de després defensarien avui Vicent Andrés Estellés, perquè la seva veu reflectia realitats (i sovint ralitats de pocs rals) i inflava el cor amb mil somriures...
Cançó de la rosa de paper
(Homenatge a José Martí)
Ella tenia una rosa
una rosa de paper
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver-hi interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
La llibertat, la cultura, la sensibilitat són un bé escàs. Esperonem-les, homes i dones! El valor impositiu a l'alça l'hem de canviar, si no volem que el fred diner ens glaci les estranyes. Hi ha gent que encara sap que sempre hi haurà poesia, i que sovint aquesta es troba al carrer mateix. Salut!
.gif)
