Cal reflexionar un any més sobre la preocupant crisi sostinguda en la qual es troba immersa bona part de la indústria musical als Països Catalans. És una crisi que en el terreny de la música en viu es va traduir el 2011 en la dismunició de la contractació, la reducció del nombre de concerts i el descens d’assistència de públic. Una davallada que no és tan sols quantitativa i econòmica, sinó que es detecta també en la percepció de la ciutadania a través de l’enquesta del Cercle de Cultura que pronostica que el valor que s'atorga a la música anirà en descens en un futur immediat. És cert, no obstant això, que aquest 2011 també ha generat tímides dades positives que bé podrien alimentar l’esperança o el miratge del principi de la fi. El fenomen dels festivals i la seva capacitat d’atracció, tant de portes endins com a escala internacional, i un lleuger augment de la facturació en el sector discogràfic, on també ha augmentat la producció, podrien ser indicadors de l’inici de la remuntada.
Però, per davant de tot plegat, l’aplicació imminent de l’IVA del 21% a tots els productes i activitats derivats del negoci musical suposarà una clatellada que amenaça de convertir el drama en una autèntica tragèdia. En el mercat del disc, on ja imperava un incomprensible criteri que considerava les edicions musicals un producte de luxe, amb la conseqüent aplicació del 18% d’IVA sobre el preu de venda al públic –mentre llibres, diaris i revistes mantenien (i afortunadament encara mantenen) el 4% com a bé cultural–, l’augment d’un 3% pot acabar ofegant tots els esforços i aspiracions que s’han fet per sortir del forat. En el cas de la música en directe, l’increment d’un 13% –del 8% establert fins ara al 21% que determina el nou decret– pot suposar una clara condemna a la música en tota regla. Si a l’esgarrapada que suposa aquest augment d’impost sobre el valor afegit al cos ja masegat del sector musical se li afegeix el 10% que SGAE cobra de cada entrada venuda en concepte de gestió i administració dels drets d’autor, el promotor, la sala o l’empresari de concerts sap que el 31% de la recaptació és un ingrés del qual ja no pot disposar. Es fa difícil creure que la conseqüència més directa no sigui la de l’augment en el preu de les entrades i que tot plegat no impliqui un descens encara més agreujat en l’assistència d’espectadors, que al mateix temps són ciutadans immersos en una realitat marcada per la recessió, l’atur i la pèrdua del poder adquisitiu.
Una vegada més la classe política torna a enviar un missatge de menyspreu i desconsideració cap a la música i les arts escèniques en general, en donar tracte d’oci i entreteniment a una activitat que és essencial per a l’enriquiment cultural del país i que afecta una indústria que representa el 3,2% del PIB, per davant del sector energètic (2,7%) i similar a l’agrari (3,7%). Una indústria que en el cas concret de la música a Catalunya genera milers de llocs de treball en àmbits tan diversos com infraestructures, tècnica, representació, creació, producció, promoció i difusió i atreu milions d’espectadors, com a pol cultural i turístic de primer ordre.
Cal advertir a l’administració pública que en un país amb la música sota condemna, la cultura, l’educació i la salut dels seus ciutadans es veuran greument afectades. Una societat, com la catalana, que amb un aclaparador 92% ja ha determinat que la música és el valor cultural que més consumeix de manera habitual.
Cal advertir a l’administració pública que en un país amb la música sota condemna, la cultura, l’educació i la salut dels seus ciutadans es veuran greument afectades. Una societat, com la catalana, que amb un aclaparador 92% ja ha determinat que la música és el valor cultural que més consumeix de manera habitual.
.gif)
