Recordo Ancoratge (Propaganda pel Fet!) de Plouen com un dels millors discos del 2010. Un treball on la banda de Manresa s'havia begut el seny amb una nova dimensió musical marcada per frases penetrants i sintonies molt poperes (i properes). Un camí diferent d'aquells inicis amb les Catximbes: Telescopi (PpF!, 2008) ja enfilava una nova ruta. Però, indiscutiblement, el treball de fa un parell d'anys era diferent: era simplement més bo.
Recordo amb desil·lusió veure un Apolo [2] amb molt poc públic en el concert de presentació d'aquest nou disc a la ciutat comtal: no aconsegueixo recordar quin va ser l'error en les coordenades de la presentació (possiblement devia coincidir amb altres efemèrides musicals barcelonines, d'aquelles que no pots preveure amb antel·lació en preparar un concert de presentació), però recordo la ràbia i la pena de veure que érem molt pocs els que gaudíem d'aquelles cançons. Perquè les cançons bones han de córrer com la pólvora perquè prenguin vida i volada.
Recordo haver sentit quelcom similar amb els Sanpedro, autors de L'atracció monumental (Cydonia, 2007) entre altres discos amb bones cançons. Suposo que la seva aturada (a hores d'ara possiblement més indefinida que definida) estava relacionada amb aquesta manca de reposta per part del públic. Un públic que sovint rebem tantes cançons que se'ns escapen grans discos.
Recordo haver rebut amb il·lusió el primer disc en solitari del cantant de Plouen, Albert Palomar, i haver ensumat que la història del grup plujós s'acabava. Fa uns dies via Facebook van fer-ho oficial: la banda no es veu capacitada per afrontar un nou disc i plega veles. I és una mala notícia, però l'afrontarem amb discos que podem recuperar en qualsevol moment.
Si em cou el pit, jo escolto Plouen. Bon vent!
.gif)
