En un ambient molt proper, vam gaudir de les noves cançons de l'exlíder del grup manresà Plouen. Palomar ens va explicar d'on naixia cada cançó: a "Tu saps", per exemple, es va inspirar en la frase d'un filòsof que deia 'La felicitat és una obligació'. Al disc i en concert, hi van destacar més cançons, com "Autoestopista" o "La tribu" (inspirada en la pel·lícula La belle verte - El planeta libre, de 1996), uns temes molt adequats per l'època que vivim i que va planar en l'aire, tot i el bon rotllo.
Avui que qui més qui menys coneix algú afectat per una retallada, i l'esperit lliure de l'autoestopista s'imposa i s'agraeix el punt de llum ('Una mare abraça un fill/ i tot s'encén/ Les branques nues ballen contra el vent/ i s'acaba l'hivern'), com si ens convertíssim tots en 'easy riders' ('autoestopista/ que tinguis sort/ ningú es para/ tothom té por') i ens desprogramessin tot d'un plegat ('Fa segles que som lliures, vam abolir el progrés').
Palomar va recordar que altres ja havien cantat en aquest sentit i va fer una adaptació brillant d'"El fantasma de Tom Joad", de Bruce Springsteen (un artista a qui no li té gaire admiració, però de qui reconeix el talent en aquest tema): 'La comoditat ja no existeix/ fugint del nou ordre mundial/ famílies dormint dins el cotxe al bosc/ sense casa, sense feina, i sense sort// però la carretera està viva avui/ i ningú enganya a ningú/ estic assegut al costat del foc/ esperant el fantasma de Tom Joad'... Tom Joad era el protagonista d'El raïm de l'ira, novel·la de John Steinbeck (adaptada al cinema per John Ford l'any 1940, amb Henry Fonda de protagonista) ambientada després del crack del 1929.
Aquesta setmana, comentant a un amic que anava a veure en Leonard Cohen al Palau Sant Jordi (aquí teniu la crònica pocmoderna), em va recordar que a ell son pare un dia, per tal d'estalviar-se portar el fill a un concert de Cohen a Saragossa des de Lleida, va fer veure que se li punxava una roda... i va demanar a algú que l'hi portés el fill, tot fent aquest autoestop amb trampa. Em sembla divertida aquesta picaresca innocent... i la fi –vegeu el gran Leonard Cohen–, de vegades, justifica els mitjans (sobretot si es tenen pocs recursos).
Tot i que sembla ben bé que torna l'esperit de Woody Guthrie (fins i tot és portada a la capçalera dels més indies), doncs, Albert Palomar també va obrir la via cap a altres viaranys. Venia sol amb la guitarra, però va estar acompanyat en algunes cançons que va versionar: a "Gerra" d'Abús i amb Abús (Agustí Busom és un altre emprenedor, és una de les ànimes de Senitart); "Pianista", de Plouen amb Pep Rius (Raydibaum, L'Abdominable Gallina Nauseabunda), que també exercia de tècnic i és un dels quatre amos del local; i del seu últim disc, Palomar va brodar el "Bona nit", amb la ballarina i companya seva Laura Bataller, cloent el concert amb molta poesia en moviment. Palomar també es va prendre el luxe de versionar, fent més greu el seu to de veu, la magnífica cançó de Plouen "Les coses bones" i, no tan aconseguida, també va fer la versió de "Flors i violes" de Quimi Portet.
Aquest mes d'octubre continuen els concerts al Koitton Club i us animo des d'aquí a anar-hi. Hi ha tota una programació interessant que inclou concerts de Linia Maginot (13 d'octubre), Esperit! (18 d'octubre), Dídac Rocher (20 d'octubre), El Sobrino del Diablo (26 d'octubre) i Raydibaum (27 d'octubre), entre altres. Fem que el Koitton Club tingui la continuïtat que es mereix, tant com a projecte, com perquè la música de la ciutat de Barcelona tingui sales i espais de qualitat on tenir programació estable. Sí, els músics són força easy riders, però és vital que hi hagi aparadors que facin d'altaveu. Enhorabona Koitton Club!! El barri i la ciutat et necessiten.
.gif)
