Quines haurien de ser, en l’àmbit de la cultura i més en concret de la música, aquestes infraestructures d’Estat que el president Mas té intenció de començar a construir? Haurien de fonamentar-se, com a mínim, en cinc punts clau. En primer lloc, una política activa de suport a les empreses culturals, gestionada de forma independent i que tingués en compte tant criteris artístics com d’indústria, assumint i potenciant el rol que actualment juguen ens com l’Institut Català de les Empreses Culturals o el Conca. En segon lloc, una política de descentralització de l’exhibició, que garantís un circuit estable de sales arreu del territori i la consolidació d’iniciatives de caire local o transcomarcal que potenciessin la difusió, promoció i educació en l’àmbit de la música. En tercer lloc, la creació d’un registre propi d’autors catalans, que amb independència del seu model de gestió garantís que els drets que generen les obres elaborades pels creadors del país repercuteixen al cent per cent en els creadors (una iniciativa que el secretari de Cultura, Xevi Solà, ja va anunciar en el marc del MMVV). En quart lloc, una aposta oberta per la ‘nacionalització’ i la internacionalització de la nostra música, que tingui els ulls fixats tant en el mercat català –infraestructures, internet i xarxes socials, festes majors, circuits…– com en el mercat europeu –potenciant la feina que avui en dia fan els promotors o institucions com l’ICEC o l’Institut Ramon Llull–. I, en cinquè lloc, una aposta per uns mitjans de comunicació públics –i també privats– que tinguin en compte la cultura de manera prioritària, en forma de suports transmediàtics i canals específics com s’ha demostrat des d’iCat FM o el 33.
L’actual boom del nou pop català no és fruit de la casualitat o de la inspiració divina, sinó de la suma dels factors que cohesionen una escena musical, i que fins ara ha tingut en compte les sinergies entre els diversos àmbits. De fet, amb les competències actuals –limitades en tots els sentits– també es podrien impulsar: en molts casos s’està fent, però de forma precària i amb falta de recursos. Sens dubte que un millor sistema de finançament i la gestió pròpia permetria abordar aquests reptes amb solvència. Es fa difícil entendre que, sense cap alternativa, les mínimes estructures d’Estat que s’han bastit els últims anys en matèria cultural i de mitjans es vegin ara sistemàticament retallades per una administració que camina cap a aquest nou futur. Sens dubte la crisi és molt dura i, des de tots els sectors, ens veiem obligats a aplicar polítiques de contenció de despesa, però la cultura i la comunicació són estratègics en la construcció nacional. Per avançar cap a un Estat propi hauríem de tenir-ho clar.
.gif)
