Malgrat la boira

Tot va de mal borràs, l’IVA ens massacrarà i ara vés a saber què en quedarà, de la cultura. Però aquest estiu de focs i d’amenaces no ha fet callar la resistent més tossuda que tenim: la música. Fa temps que ja no és una flor d’estiu, que és un jardí exuberant, i vaig poder flairar-ne unes quantes espècies al Festival Pròxims de Sant Feliu de Guíxols, que ja va començar molt bé. Mentre t’esperes, sorpresa, no et castiguen ni amb els últims èxits disco ni amb el mainstream dels vuitanta: els que fan sonar de fons són La Iaia! Les seves ratlles del banyador, que podies haver portat a la gran cala que és Sant Feliu i que tens a la teva esquerra, exploten a les grades com el vent fresquet a la cara. I sonen densos, els seus matisos, la veu suau i plena, i unes guitarres que expliquen històries d’una manera tant segura com somiadora. Callem, les converses no tenen sentit, escoltem-los, sisplau, avui no els tindrem en directe però les seves cançons entre grup i grup seran un regal extra. I ara sí, llums fora, i comença. El primer de la marató és Enric Montefusco, en versió en solitari, com si l’hagués abandonat la banda, i això li pesés i li fes passar una mala estona. Surt falsament vergonyós, penso, i una mica desafiant arriba a preguntar-nos si el coneixem. Deuen ser nervis, pobre Montefusco. Avui descobrirà que els que hem vingut per veure sobretot Mazoni i sobretot sobretot Antònia Font sabem qui és i fins i tot ens agrada. ‘Adelante, Bonaparte!’, canta, i no pateixis per nosaltres, que estem al cas de gairebé tot el que es fa en música en aquest país i que cantis en castellà no ens és cap problema.

I encara menys quan t’hi deixes l’ànima perquè s’amplifiqui la teva solitud a l’escenari, que tens una veu poderosa, Montefusco, i el teu pla per ‘tornar-nos a escapar’ també ens el podríem fer himne, sobretot els dies que s’entesten a enfonsar-nos el món. La Iaia ens acompanya a buscar una altra cervesa perquè ara sí que tocarà esgargamellar-se i saltar com esperitats, que el Jaume Pla no ha vingut a fer el passerell, que juga a casa, molt a prop, i porta tota l’artilleria bisbalenca. Descobreixo que és un entertainer de primera, i la seva banda sona compacta, fantàstica. ‘No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria!’, i ens la dóna. Ens ha tret la son de les orelles, ha fet botar els que feia temps que ho esperaven i deixa el públic a punt d’ebullició, a punt perquè s’encengui amb Maika Makovski. Mentre prepara els instruments, ja es veu a venir la torrentada. Té una actitud ultraprofessional, es concentra en cada comprovació i fins que no està tot a punt no fa el senyal als seus músics. Podria haver tocat perfectament al Sònar, aquest any, i hauria fet que la sobrevalorada russa Nina Kraviz semblés una aprenent. Esprimatxada com és, li surt una força dels braços que li fa tocar el piano com si es volgués encetar els dits, com si s’hi volgués fer sang, i toca també amb les cames, que no paren. I la veu!

Hi ha algú a la sala que hagi sentit mai un crit com el que acaba d’udolar la Makovski? Cap mà no s’alça, cap mà no pot alçar-se, és un crit de Björk i de Callas juntes, i encara millor, és un crit que li ha sortit de tan al fons dels seus oceans que tens por que s’hagi perdut i ja no torni, però torna, i acaba un concert elèctric com feia temps que no veia. I finalment ells, Antònia Font, aterren a l’escenari somrients. Sense el pes d’un concert en solitari, estan encantats d’afegir-se a la festa, i això es notarà. Mans enlaire tothom, que comencen sense miraments, i ens desarmen amb el seu “Clint Eastwood” èpic, atmosfèric, de cine. I continuen obrint i tancant algunes “Lamparetes”, però no totes, no han vingut a desgranarnos el disc, i això ens agrada. Ens agrada cantar fort “Alegria”, ens convenia molt, i ens agrada acabar la nit completament afònics de bramar el “Wa Yeah!”.