La torradora ha fet crec i el microones ha xisclat clinc, la batedora ha etzivat craix i la trinxadora ha optat per l’esgarip. Els fusibles de la central elèctrica catalana s’han fos. S’ha apagat Joan Saura i amb la seva mort una part de la sonoritat del país ha quedat a les fosques. Sota l’escalf de l’amperatge de la seva resistència, infinitat de propostes havien vist la llum: des dels laietans Blay Tritono fins al contemporani Trio Local, passant pels improvisadors de l’Orquestra del Caos i els regeneradors Koniec. Molt abans que el Sónar propugnés el seu imperi i que la postmodernitat convertís l’electrònica en la vel·leïtat suprema, aquest explorador indòmit ja jugava a ensinistrar els més inversemblants territoris sonors des del seu humil teclat multiusos. Sense voluntat expressa de sobresortir i encara menys de marcar tendència, Saura ha fet del seu ofici i talent un autèntic art de la subtilesa i la discreció. Ha estat un creador intrèpid i persistent, un veritable perseguidor de la nota definitiva en la calaixera dels sàmplers, les variacions i els loops. La música per a ell no tenia secrets, sinó que era un secret en ella mateixa. I ara que ja no hi és, ens trobem menys atesos a l’hora de desxifrar-lo. El seu record, la seva figura i la seva obra no hi ha mil Sónars que la superin. Absències com la seva són les que provoquen la terrible sensació d’un curtcircuit.
.gif)
