El debat sobre si cal posar o no límit a la llibertat d’expressió ve d’antic. Les democràcies més liberals i avançades –les més il·lustrades, vaja– són partidàries de no posar-ne en excés. Als Estats Units, per exemple, aquest dret està recollit a la primera esmena de la Constitució i es considera un dels més importants si no el que més. Això ha permès un sistema comunicatiu amb àmplia llibertat que sovint és capaç de posar contra les cordes una administració sencera, amb independència del color d’aquesta. Algunes democràcies, amb l’objectiu de protegir el bé comú, consideren que cal posar certs límits: la xenofòbia, el racisme o l’apologia de règims dictatorials, per exemple. Aquí, però, entrem en un terreny pantanós. Perquè… ¿qui determina on és el límit, quan els mateixos legisladors poden tenir opinions diferents sobre el que resulta o no ofensiu? Cal ser, doncs, molt curós. I això a l’Estat espanyol no passa. Perquè mentre algunes expressions no es veuen sotmeses a cap mena de sanció, altres són especialment vigilades. El mateix dia que l’Audiència espanyola anunciava que obria diligències contra el Bestiari, un regidor del PP de Rubí comparava Artur Mas amb Hitler i afirmava que el President volia recloure en camps de concentració tots aquells que no fossin partidaris de la independència. Una aberració que en altres països hauria suposat la defenestració política immediata del personatge. A l’Estat espanyol, en ple segle XXI i en el marc de la Unió Europea, això surt gratis.
El país passa per moments especialment convulsos en tots els sentits. El procés obert arran de la manifestació del passat Onze de Setembre i els estralls que està provocant la crisi econòmica ens col·locaran permanentment en situacions complexes que requeriran mà esquerra, consens, vocació constructiva i intel·ligència. Probablement els gags barroers de Jair Domínguez al Bestiari no va reunir cap d’aquestes característiques. A més, de ben segur que una televisió pública s’ho hauria de pensar molt i molt bé abans d’emetre aquesta mena de continguts. Però la pública defenestració, criminalització i enjudiciament dels responsables d’aquesta mena de continguts, per molt provocadors i inadequats que puguin semblar a la majoria de la població, resulta totalment desproporcionada. La justícia espanyola continuarà fent gala del seu doble raser i la caverna seguirà proferint tota mena d’escarafalls, i seria bo que les autoritats del país es mostressin fermes en la defensa dels drets fonamentals dels catalans. Seria bo que aquest Estat propi que ara va en boca de tothom fos una democràcia més il·lustrada que l’actual.
.gif)
