La qüestió és que tot plegat ens acaba portant amb el cotxet, bolquers, farinetes, tovalloletes i la resta d’intendència a la polida localitat de Sant Cugat del Vallès, ciutat d’ordre, amb gent d’ordre, nítidament catalana i disposada a acollir aquesta innovadora experiència. Petits Camaleons, diu la cosa. I la idea és tan simple com nova: un festival de música més o menys indie per a nens petits on se’ls tracti com a adults. Només arribar em trobo l’Albert Puig, organitzador i ideòleg del muntatge. Està sorprenentment tranquil. Això vol dir que el festival està funcionant tal com esperava o que és molt bon actor.
Poder veure Els Amics de les Arts, Antònia Font, Joan Colomo, Las Migas o Gerard Quintana reforçat amb la seva nova parella de fet, Xarim Aresté, i els Very Pomelo torejant la mainada no té preu. El meu fillol Jan encara té els ulls com taronges després d’haver vist l’home que treballa fent de gos saludar-lo o en Pau Debon ballant amb els petits com si fóssim a una xocolatada popular. El moment Atomic Boys Blues mereix un capítol a part. Són cinc nanos joves, molt joves, insultantment joves, que fan rock i blues. Són paraadolescents que els tenen molt ben posats i fan un directe capaç de captivar en Debon, que uns dies després buscava referències del grup.
Aquesta, però, no és l’única iniciativa que té presents els nens petits. Fa temps que els de Minimúsica existeixen amb la idea d’enterrar l’etiqueta ‘música infantil’ tal com s’ha entès sempre i obrir-la a unes propostes més modernes com Anímic, per exemple. I també hi ha megafestivals com el Primavera Sound o el Sònar que han captat aquest forat de mercat i ja han presentat propostes paral·leles o segregades del seu festival principal amb els quals assoleixen una més que bona acollida.
Tots, però, tenen una mica de trampa. En el fons busquen la complicitat i, sobretot, la ‘pasta’ del pares. Uns pares que fan servir els seus fills d’excusa per anar a un concert que fa molt de temps que desitgen. Com qui regala a la seva parella un cap de setmana romàntic a París perquè feia anys que es moria de ganes d’anar-hi.
Tinc un amic modern amb dos fills petits que prova, sense èxit, que escoltin The Smiths, Radiohead, David Bowie, Saint Etienne, Belle and Sebastian, Rufus Wainwright i similars. Un modernet de manual. Els nanos, però, el tenen desesperat amb “La lluna, la pruna”, el “Sol solet”, “El gegant del pi” o el temible “Joan Petit”. En aquest cas potser són massa petits, però quan ja siguin una mica més grans probablement acceptaran el pop selecte que els proposi el seu pare en lloc de la Shakira, Rihanna, David Guetta, Maná o Jennifer López de torn. Música que desespera el pare i que només resulta útil en cas de casament. És possible que, amb el pas dels anys, el pare se’n surti, del seu adoctrinament musical, fent servir la terminologia wertiana tan de moda. Del ministre-hooligan, s’entén.
És aleshores que ens adonarem que els nens no són tan nens i que potser ja estan una mica cansats que els tractin com a nens. És allò del menú infantil, tan lamentable. Els macarrons i la carn arrebossada. Els nens s’ho foten amb cara d’alegria, com poden escoltar la Shakira i companyia, però m’hi jugaria dos pèsols puyalians que pràcticament cap nano del món rebutja, si se li ofereix, un bon tall de pernil de gla, un bon filet i fins i tot unes suculentes gambes o cloïsses. Es tracta de trencar amb els vells marcs mentals, amb els prejudicis de sempre i amb la solució fàcil per tenir el nen tranquil.
.gif)
