Sense els Països Catalans aquest número d’Enderrock no existiria, ni tindria sentit. Perquè aquests territoris de parla –cançons i músiques– catalana, malgrat tot, existeix. I sembla rebrotar sempre, malgrat els seus il·lusos enterradors. A les pàgines de la revista, en la mesura del possible i de manera natural i habitual, intentem plasmar la nostra realitat cultural. Aquest mes hi podreu trobar dos amplis reportatges dedicats a dos artistes valencians referencials: Al Tall i Pep Laguarda. En el cas d’Al Tall, uns clàssics del folk i de la lluita pel reviscolament social i nacional del País Valencià, en valorem la trajectòria ara que han decidit acabar la seva activitat artística com a grup, anunciada en un comunicat: “Després d’una temporada de reflexió, hem entès que es donen les circumstàncies per a tancar el nostre cicle. Seria llarg d’explicar-vos les nostres reflexions en este moment. Us direm que sentim una gran alegria per haver arribat a este punt”. Ederrock dóna veu a una colla de músics d’arreu dels Països Catalans que han vist en el grup de Vicent Torrent i Manuel Miralles un referent en molts àmbits. Amb un apunt al marge: resulta especialment lamentable que ara el Consell Valencià de Cultura, entitat assessora de la Generalitat Valenciana, hagi reconegut els 38 anys de trajectòria musical del grup –“per ser considerats els pares del folk valencià i per ser un referent de la recuperació de la tradició musical valenciana–, quan històricament aquesta no ha fet més que posar pals a les rodes a la seva progressió. Pep Laguarda és un cas diferent. L’únic disc editat fins ara d’aquest geni del ‘rock mediterrani’ –rèplica valenciana de l’ona laietana de Sisa i Pau Riba– era el referencial i mític Brossa d’ahir (Belter, 1977): el millor disc del rock valencià de la història. Laguarda ha reaparegut amb un LP avantla-lettre, mai publicat i gravat només dos anys més tard, Plexison impermable (DiscMedi, 2012). Al Tall i Laguarda són dues tendències molt diferents però que mostren un País Valencià ric, dinàmic i amb capacitat de generar espais comuns per als Països Catalans, que han traspassat fronteres i anys per saber d’on vénen i cap on van.
Admetre que un hipotètic nou Estat català hagi d’estar per força limitat a les fronteres imposades per la Constitució espanyola de 1978 suposa excloure del projecte de construcció nacional gairebé la meitat dels ciutadans i dividir l’espai cultural i de comunicació nacional. És un luxe que un mercat com el català no es pot permetre. Tot plegat no deixa de ser un símptoma del profund desconeixement que, des del Principat, es té de la realitat de la resta de territoris dels Països Catalans. Massa sovint hem de sentir dir allò de “València està perduda” en boca de suposats catalanistes. Actualitzem el discurs: el País Valencià ha canviat molt els últims anys. Des d’Acció Cultural i Escola Valenciana fins a Obrint Pas –per explicar-ho gràficament–, ha estat sacsejat per moviments socials i culturals que miren el futur amb energia renovada. Un altre País Valencià és possible, i això permet una nova manera d’entendre els Països Catalans, que incorpori sensibilitats plurals, lluny de la retòrica i mirant-nos d’igual a igual. PPCC, sí o sí.
.gif)
