"Tinc l'apariència d'un home que no estima a ningú i que només s'interessa per si mateix", escriu Francesc Pujols, i diu Fèlix Pons a La tardor barcelonina. I és ben bé que aquesta obra devia sorprendre bona part de l'entorn intel·lectual pujolsià, que imaginem més avesat a escoltar-lo parlar de la religió científica catalana i fer grans conferències a l'Ateneu Barcelonès. Però el vessant humorístic també caracteritzava aquest personatge, i no va aparcar l'amor com un dels seus temes. És clar que ho fa en clau onírica i carnavelesca...
La tardor barcelonina va ser publicada per primer cop a la revista satírica setmanal Papitu, concretament al número de 25 de novembre de 1908, per trossos, no per capítols. Diuen que a Pujols li hauria agradat publicar-la en fulletó, però tant se val, perquè aquest vessant popular que té l'edició en revista (els fulletons provenen de la transició de la literatura oral a l'escrita, i a La Seca hi trobem la transició inversa), el trobem aquí transformat en un text, molt bo de representar, ben proper i divertit.
Aquest espectacle beu, com el seu text, de la literatura carnavalesca i se situa a la frontissa entre les arts plàstiques i les arts escèniques. Podem veure com es juga amb objectes transformats en personatges o paisatges pictòrics i pintorescos projectats a la paret, dibuixos que són personatges i personatges que són caricatures humanes. L'espectacle és tan fresc com el text i molt recomanable, si té la sort de girar per tot el territori (s'ho val, anoteu programadors, i no crec que sigui massa car). És fresc i lleuger en tots els sentits.
Hi haurà potser qui hi vegi molta misogínia en algunes frases –sobretot quan fa tipologies de dones–, però tampoc se n'està de fer autocrítica i sàtira d'un mateix. Per a les dones Francesc Pujols té boniques frases com "són totes la maldat mateixa" (excepte la dona que estima, és clar) o "L'amor converteix el pal en jonc", però per a ell mateix també vessa caldos: "La certesa és pròpia dels homes sensats i l'obsessió és pròpia dels homes bojos –i jo no sóc ni una cosa ni una altra", o com diu en un dels moments més divertits de l'obra: "Mai m'havia fixat en l'expressió de l'home que vol enamorar una dona –és una expressió tan ridícula, que a les dones, si estan enamorades, els deu semblar divina, però si no ho estan, els ha de fer el mateix efecte que em fa a mi–".
Febrer és el mes del Carnaval i aquest ja és un text molt adient per l'època ("succeeix que, per sentir l'amor, arribem a olbidar la carn, i per sentir el plaer de la carn olbidem l'amor"), però La tardor barcelonina també ofereix molta poesia i pensament, com quan es pregunta: "–Qui sap si el món és tan hermós per augmentar o per disminuir els nostres dolors?" o assenyala "Quan l'amor és infinit, el camp de nostre dolor també ho és" i "Lo senzill ens agrada perquè és la solució d'un enigma complicat".
Al final, Francesc Pujols es treu la màscara i diu una paradoxa veritable com un temple, que no reprodueixo per no trencar l'encís de l'espectacle ni la màgia del text. Que passin un bon Carnaval!
.gif)
