I una, que era a la segona fila de l’Heliogàbal sense perdre passada, va recordar de sobte la cara de nen dels tres ‘iaies’ el dia que van guanyar el Sona 9, i va rememorar el primer concert a l’Helio així que van tenir el disc gravat. I els veia ara, desenes de bolos més tard, tan concentrats, tan rigorosos, amb aquella veu que de tan fràgil és a tu a qui et trenca per dins: començar amb l’Ernest sol a la guitarra és senzillament infal·lible per atrapar el personal. I esclar, amb aquesta emoció al cos, una àvia com cal no pot fer res més que meravellar-se’n. També pot fer-los un jersei de llana, si és que les iaies d’ara en continuen fent, però jo m’estimo més un regal no tan pràctic però crec que útil: el neguit. M’explico: si les iaies tenen un do contrastat, aquest és el de patir pels seus. N’heu coneguda mai cap que no pateixi pels seus néts? I jo pateixo per ells, sí. Pateixo perquè La Iaia no pugui consolidar-se per culpa de xocar contra els murs de la crisi: l’IVA de les entrades al 21%, els bolos dels ajuntaments gairebé a zero i els festivals més empobrits que una rata. Pateixo perquè amb aquest funest panorama prenguin, prenguem tots, mal. Les iaies som poca cosa i potser no tenim eines per solucionar-ho, però tenim sentit comú per reclamar que no podem deixar caure al buit un grup com feia temps que no en vèiem néixer i créixer. Ara ja hem perdut una de les potes sobre les quals caminava amb tanta seguretat la benefactora iCat FM. Ens queda el miraculós Sona 9 per continuar catapultant talents i tenim, teniu entre les mans, la incansable revista Enderrock per no deixar de petja la nostra música, però ens cal sumar més força, recursos i empara, sobretot dels poderosos, que se n’omplen la boca i proclamen que tenim la música de més qualitat i més variada que mai. I tant que la tenim, però no ha sortit pas del no-res!
A aquesta generació de músics amb barba, bigoti, serrells i ulleres de pasta i una formació musical completíssima se l’ha de protegir com el millor tresor. Els devem la continuïtat, no els podem haver ensarronat fent-los creure que aquí es podia viure de fer cançons i ara deixar-los a la intempèrie. Les millors collites no cauen del cel, ni aquí ni enlloc. Així que, amics meus, atents al nou disc que està a punt de publicar La Iaia, atents a com els van les coses als nostres músics, perquè ens mereixem continuar sentint el seu talent. I ells es mereixen solucions. I calla, que potser aquesta iaia en té una… Per què no assaltem els bancs? No, no és el que sembla. Truquem educadament a la seva la porta i convencem-los que les seves campanyes publicitàries i redemptores amb noms importants de la nostra cultura són el futur! Que n’han de fer més, que amb una conversa amb el David Carabén no n’hi ha prou, que invertir en cultura pot ser la seva última oportunitat per no seguir caient pel pou de ràbia i de la impopularitat on s’han ficat ells solets! I qui pot persuadir-los millor? Qui pot anar-los amb la cançoneta que ser mecenes de músics emergents com La Iaia és el que més els convé? Que els beneficis immaterials i morals de donar-los suport els sortiran per les orelles? Deixeu-me que ho provi una servidora disfressada de iaia, esclar, que les iaies encara cobren la pensió i els bancs a això d'ingressar no hi diuen mai que no.
.gif)
