Tan de bo El Petit de Cal Eril no es faci mai gran. Perquè la petitesa és el seu gran valor. És un artista atent al microcosmos. No només perquè en les seves cançons hi abunden patates, cucs, partícules, cues d'esquirol i pinyons que cauen, sinó perquè l'atenció i la meticulositat juganera que dedica a les textures sonores en cada disc recorda aquells nens embadalits que s'estiren a terra i observen el polsim que voleia a contrallum.
A diferència de Jordi Roura, a mi m’agrada més l'àlbum Vol i dol que no pas I les sargantanes al sol. És cert que és menys lluminós i més barroc, però està ple de girs i revolts sorprenents: em recorda els paisatges frescos i ombrívols d'aquells discos de la Incredible String Band en què el folk va anar a trobar-se i torbar-se amb la psicodèlia. Aquí hi ha un músic fascinant que parla amb l'entonació d'un vailet, però no diu mai cap tonteria i a més, en algunes cançons, deixa anar un panteisme que sona sincer. Ara té un disc nou, La figura del buit, un doble vinil parit amb Mau Boada que encara estem paint, però que ja ens ha sorprès amb alguns trams d'una cosa que deu ser free-jazz-petit.El Petit de Cal Eril pertany a l’estirp eterna del Joan Petit quan Balla, el Patufet, el Petit Príncep, Alícia, Peter Pan i Puff el Drac Màgic. Tan de bo que no es faci mai gran. De grandiloqüència ja en tenim prou.
.gif)
.gif)
