I sempre m'ha cridat l'atenció la virulència d'algunes crítiques rebudes. Una virulència que ve des del temps del 'rock català' i que troba complicitats estranyes, fins i tot entre els defensors de la música en català. La setmana passada, Carles Puyol va fer un tuit abans de la remuntada enllaçat cap a una cançó dels Lax, "Tornarem". Deixant de banda que si en lloc d'enllaçar-los a ells hagués triat segons quin altre artista ens hauríem trobat la cançó fins a la sopa, l'anècdota ens va deixar també les paraules d'un locutor de ràdio que gairebé demanava perdó per parlar dels Lax'n'Busto.
Segurament Lax'n'Busto no passarà a la història de la música mundial, ja ho sabem. Però tampoc no hi passaran molts dels grups que ara alabem i que ens semblen el paradigma de la modernitat. Lax ha aconseguit entrar a les vides de desenes de milers de persones –inclòs Carles Puyol– i ja per això es mereixen el màxim respecte. Aquest abril presenten un disc que es diu Tot és més senzill. Per una vegada, a veure si aconseguim tots plegats estar a l'alçada i escoltar-nos-el com el que és: senzillament un disc de música.