Porter automàtic

Els dos primers números ordinals que vaig aprendre van ser quart i primera. Quan, de nen, vivia al número 9 bis de la plaça Virrei Amat, a la Barcelona d’al·luvió de Noubarris, els veïns del quart primera érem els de casa. Nosaltres. Aquella va ser la primera adreça que em vaig aprendre de memòria (si mai et perds, em deia l’àvia Paula, recorda virrei-amat-nou-bis-quart-primera), de manera que quan el Pere Jou i els seus companys de Quart Primera van aparèixer els vaig escoltar com qui retroba un vell amic. El món en un cafè (K. Industria Cultural, 2010) va ser un primer disc prometedor, ple de melodies suggerents i no especialment enganxadisses, que constatava la presència d’una nova veu en la fèrtil generació que ha esclatat amb l’entrada de la segona dècada del XXI. L’enèsima nova veu. Una veu tranquil·la, capaç de cantar pàpapa-pams i altres onomatopeies festives, però també de transcendir el temari més habitual dels grups que debuten. Si “El món en un cafè” era una cançó d’incorporació (al panorama musical català i a la vida en general) tan bella com generacionalment previsible, n’hi havia d’altres que sorprenien. Per exemple “Doctor”, dedicat a un home que es jubila però a qui la gent continua anomenant doctor, un petit detall sense importància que sembla sortit d’un conte de Tabucchi, i que fa pensar en aquella iaia fundacional dels La Iaia (potser n’hauria estat el metge de capçalera). També “El Capità Poc”, escoltada ara, sembla prefigurar l’atenció que Els Amics de les Arts dispensarien al comandant Cousteau a Espècies per catalogar (DiscMedi,2 012). La veritat és que els Quart Primera van entrar bé, però els va costar una mica destacar entre la munió de novetats del panorama musical català, galvanitzat per l’èxit. La gran densitat de propostes musicals interessants sempre augmenta la dificultat per sobresortir entre la multitud, però també és un obvi amplificador de qualitat.

Pel·lícules (K. Industria Cultural, 2012), el segon disc que tot just comencen a defensar als escenaris, és un pas endavant en la línia d’esquivar l’obvietat. Musicalment més complex, sembla desentendre’s de la recerca de tonades i es concentra en els moments. Les cançons tenen revolts inesperats que desemboquen en passatges simfònics. A “La llum s’acaba” sentim: ‘Que fàcil oblidar, deixar-ho tot i treure l’animal’. I l’animal musical surt, pausat, sense estridències però amb una notable potència instrumental. La por, la solitud, el futur, la bellesa, el silenci, l’adéu... A les cançons de Pel·lícules no abunden els referents concrets. És un d’aquells discos ideals per escoltar sencers, preferiblement en solitari, buscant de sintonitzar cada cançó amb un estat d’ànim d’entre el munt de variants emocionals derivades de la fi de l’amor que ens despulla l’ànima. No és un despullament retòric ni efectista. Jou en rebusca els perquès. A “Bellesa assassina” irromp la vulgaritat, a “Cada moviment” el desengany, a “Potser ja és l’hora” la culpa, a “Silenciós i pacient” l’avorriment, a “El teu amant” la gelosia, a “No passa res” la rutina... El repertori temàtic d’aquestes Pel·lícules es focalitza en els canvis motivats per crisis sentimentals.

S’imposa un renaixement, i potser per això Pere Jou comparteix la metamorfosi del seu aspecte físic amb una galeria de fotos d’Alberto Van Stokkum que ja justificaria, si calgués, la supervivència del format CD. Per als qui no el tingueu present, Jou era aquell home jove calb i barbut que semblava una versió afganesa del Professor Bacteri d’Ibáñez. La publicació de Pel·lícules l’ha empès a xollar-se la barba. El gest de Jou recorda el d’aquell futbolista alemany dels setanta conegut com el ‘Kàiser roig’: Paul Breitner. Després de subvencionar els obrers espanyols en vaga, Breitner va accedir a afaitar-se la barba per a un anunci d’una empresa de cosmètics a canvi de rebre 150.000 marcs alemanys. D’això se’n diu fer-se la barba d’or. El disc de Quart Primera recull les imatges del procés descapil·laritzador de Pere Jou a la funda del disc i al dors de les cartes quadrades que contenen les lletres de les dotze cançons. A mon àvia Paula li agradaria més així, desbarbat.