I per què parlo de Jane Fonda a Barbarella? doncs perquè el look de la Beth a l'obra La dona vinguda del futur, de Marc Rosich, que es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya (fins al 7 d'abril!), me l'ha recordat (més que no pas la Madonna de Jean Paul Gaultier...). Perquè és "Una mirada irònica sobre el món de la publicitat", diu Rosich al díptic de presentació i, lluny d'extremismes o radicalitats d'altres èpoques, aquesta obra pop es presenta com una història per a tots els públics, amb sessions matinals incloses (per a criatures de més de sis anys) els diumenges. Perquè preferiria un discurs més punyent i no tant de mestressa de casa de "família tradicional" i feliç com un anís...
Alguns dels encerts de l'obra: les cançons encomanadisses (com pretén la publicitat) de Guille Milkyway (La Casa Azul) –amb lemes clau com el 'No deixis mai de desitjar', quan claríssimament t'estan venent motos– o el disseny d'animacions i videoart de Marta Puig (més coneguda com a Lyona en innombrables videoclips), que, com sempre, sap provocar somriures o tendresa amb les seves troballes i creacions. A més de la professionalitat de la Beth, ella no és l'única protagonista d'aquest musical pop; l'acompanyen els cantactors Marc Pujol, Míriam Puntí, Jordi Brunet (o Jordi Andújar) i Gretel Stuyck. Els papers d'aquests últims, el papà, la senyoreta All Right i la mamà són els que tenen més joc humorístic.
Per sort per la canalla i per la humanitat, la dona vinguda del futur que figura que és la Beth i el fill científic tenen un missatge d'esperança cap al planeta, un de naïf però complaent. La cosa és no veure el món en blanc i negre sinó amb tota la paleta de colors (amb tot el 'pantone' que t'ofereixen, i es veu que és cosa teva si te'l mires en positiu o en negatiu). Sempre podràs o bé remar a galeres, que deia El Último de la Fila –o com a l'última versió d'Els Miserables de Víctor Hugo a la gran pantalla... l'altre dia un veí meu anava cantant l'himne del XIX, com si servís d'alguna cosa als desposseïts del XXI...– o bé anar pel món pedalejant amb la bicicleta d'última generació Power Wheel que apareix a l'obra en qüestió, tot cantant alegre allò de: "En moments de crisi, el millor aliat és la imaginació, amb l'intel·lecte no n'hi ha prou...". Quin perill!
La dona vinguda del futur podria haver estat una sàtira del món de la publicitat que vivim (jo diria que des dels temps de Barbarella), però li faltaria una mica més de picant i de grapa (la que potser hem perdut des de Barbarella cap aquí, en aquest món de bàrbars capitalistes...?!). No passa res. Perquè la humanitat perdurarà. El fill científic encara té com a referent Albert Einstein i insisteix que cal relativitzar-ho tot. Ai, la relativitat! Potser escau recordar una altra frase (posats a dispensar saber en píndoles)..., la que he trobat a la "Wikiquote" i diu: "La vida és perillosa, no per la gent que fa el mal sinó per aquells que es queden mirant a veure què passa" (frase de Pau Casals, erròniament atribuïda a Einstein, qui sols la va citar). I és que, de frases cèlebres, el món virtual, com la publicitat, n'és ple...
Enhorabona a tot l'equip de La dona vinguda del futur. M'ha agradat força, encara que els pugui semblar el contrari. La llàstima és veure com ens descafeïnem... però la gràcia és que cada generació llegeix a la seva manera el passat, el present i el futur... Com passa també, per exemple, en les diferents versions d'"Aelita, la reina de Mart" que existeixen. La primera és la novel·la d'Aleksei Tolstoi. La segona a càrrec del cineasta Jakov Protazanov (que recentment s'ha pogut veure a la Filmoteca de Catalunya, amb l'acompanyament d'Isaac Bezerra, i que conté escenaris i vestits també de línies geomètriques, obra de la dissenyadora Aleksandra Exter). La tercera podria ser la cançó de la 'movida' d'Aviador Dro o la protagonista d'un còmic (anime/manga) japonès, i finalment la història que reinventa en bella cançó Mine! al disc La fi del món.
De totes, em quedo i us deixo, però, amb les frases de la pel·lícula quan parlen, sense dir-ho, de les diferents fases del somni (o del desig) personal i col·lectiu: primer, "la torre de l'energia brillant" (l'emoció primigènia de créixer i anar més enllà); després, la del protagonista, anomenat Los, que "a cada fracàs, seguia somiant" (la voluntat irreductible cap a assolir els reptes) i el punt de maduresa –tot i que cal assenyalar que aleshores, en plena revolució comunista, era enganyosa i terrible propaganda política– quan s'hi anuncia: "Prou de somiar, ens espera la feina de veritat" (el compromís per la construcció de la realitat compartida).
Plantegem-nos-ho, petits i grans: estem construint dia a dia un somni o un malson? Tenim desitjos, personals i col·lectius, més enllà dels que ens bombardeja la publicitat?
Feliç passió primaveral i bones vacances de Setmana Santa!!
.gif)
.gif)
