Mallorca Nochentas (No, no estava equivocat)

| 19/04/2013 a les 07:00h
 A principi i meitat dels anys vuitanta frissava perquè arribés el dissabte per deixar-me la setmanada a les botigues de discos, cercant vinils en unes cubetes que hi havia marginades amb un cartellet de “discos independents”.
 Unes cubetes que a poc a poc s’omplien d'interessants i màgiques produccions manufacturades però també de discos que acumulaven pols, fins que per fallida de distribuïdores o dels segells canviaven d’espai i passaven a la de saldos. Allà era on jo per misericòrdia o pel pressupost escàs també anava a veure què hi havia caigut i hi trobava alguna meravella que encara conservo. Una d’elles era un maxi veritablement psicotrònic d’un grup anomenat Zincpirithione editat el 1983 pel segell Blau. Produïts per Joan Bibiloni, aquests mallorquins facturaven pop senzill amb caixa de ritmes, guitarres amb tractaments simples i un tema principal: “Caspa”, amb una lletra desconcertant i divertida. Una altra joia que va caure a les meves mans, aquesta ja més seriosa, era un maxi de cinc temes editat també l’any 1983 pel segell Sometimes Music SM de la banda Ex-Crocodriles, un grup de so cristal·lí que es dedicava al noble art de la música surf amb cançons addictives com “Surf Is Just A 4 Letter Word” o el preciós mig temps “Christine”. Amb els anys el disc de Zincpirithione va tenir una presència destacada en la meva discoteca perquè, siguem francs, alfabèticament va fer d’encarregat de recolzar la pila de vinils fins que no va arribar l’Afterburner dels ZZ Top a la meva col·lecció. Els Zincpirithione els vaig perdre la pista i d'Ex-Crocodriles mai no en vaig poder localitzar més material (tot i que investigant ara he descobert que l’any 1988 van editar un altre maxi irònicament titulat Golden Hits II editat pel segell madrileny Romilard D).
 
Em vaig adonar que a les Illes semblava que s’estigués creant un microclima particular de noves bandes de pop, una nova onada amb coses molt interessants per dir. A tot això també hi va ajudar el fet que grups com Furnish Time vinguessin alguna vegada a tocar a la sala Zeleste d’Argenteria, que uns autèntics desconeguts com els Nasti acabessin a la portada del primer número de la revista Rock In’ que editava la gent del segell barceloní Wilde Records (atenció, la primera revista ‘oficial’ en la qual jo vaig publicar, concretament una ressenya del Salve de La Polla Records), o que els Peör Impossible ens presentessin la versió petarda del pop illenc amb una cantant amb un perfil impossible acompanyada per una colla de personatges d’allò més curiosos.
 
Amb els anys vaig pensar que tot allò va ser un miratge, que a les illes als vuitanta gairebé no hi va passar res, la repercussió de cada disc que sortia d’allà era mínima i les bandes difícilment tenien continuïtat. Quan l’any 1990 el govern de les illes va fer una mostra del pop-rock balear a la sala Zeleste (ara ja al carrer Almogàvers) vaig tenir la impressió de ser gairebé l’únic espectador que va acudir a veure els oblidats Susie Q, i que l’èxit (sempre relatiu) de La Granja era només una excepció que confirmava la regla.
 
Però ves per on la meva sorpresa quan aquest any ha aparegut l’Associació Cultural MallorcaNochentas amb la meravellosa missió de treure a la llum aquelles perles dels vuitanta, donar-les a noves bandes perquè hi juguin, les transformin, les facin seves i les tornin de nou a la vida. Una empresa digne d'elogi que s’ha traduït en el disc MallorcaNochentas, un treball finançat per micromecenatge i que inclou a una vintena de grups com Maranges (“Caspa” de Zincpirithione), Beach Beach (“Krakovia”  de París La Nuit), The Last Dandies (“Fex caduc” de Furnish Time), Goodfellows (“Christine” d’Ex-Crocodriles), Dawholeenchilada (“Te arrepentirás” de Susie Q), Petit (“Sensual desire” de The Frankenbooties), Oliva Trencada (“Telefóname” d’Ossifar) o els Antònia Font recuperant aquell “Leyenda negra” dels Tots Sants que ja formava part de les 40 cançons del Vostè és aquí (2012). Noves versions que rellegeixen aquell passat possiblement despullant-lo d’aquella ingenuïtat primigènia però amb el respecte que es mereixen els pioners. Gairebé trenta anys després descobreixo que no estava equivocat.
 
Arxivat a: Rockviu