Els temps convulsos que estem vivint estan fent que allò petit, senzill, personal, autogestionat i econòmic (sí, també econòmic) torni a ser molt necessari. També en la música. I això fa que el cantautor amb denominació d'origen floreixi arreu. Per exemple, a Badalona. Allà hi viu i toca Cesc Gil, un noi que entre taula i taula del Sargantana va actuar a la roda de premsa del Festival Musica't. A tocar del mar, en una ciutat de fàbriques, necessàriament la seva música havia de tenir força. Un altre dels focus que bateguen ràpidament és Manresa. La ciutat de la Catalunya central es projecta com un dels espais de nova fornada d'aquest moviment. Allà hi habita Jo, Jet (alter ego del manresà Jordi Jet), que amb un posat mig dylanià grava vídeos tant en un terrat de Poble Sec com en una cova del Puig.
La DO sempre és sinònim de paisatges. I precisament retratar paisatges és una de les grans virtuts d'aquests compositors, la majoria d'ells per sota de la quarantena. Andreu Valor ho fa des de l'horta de Cocentaina, al País valencià. Dídac Rocher des del cementiri de Sinera d'Arenys de Mar. El cantautor es torna a posar de moda. Barcelona també té denominacions pròpies i molt diverses. El so més internacional de Guillem Mitchel, per exemple. O el regust d'ateneus, sindicats llibertaris i vagues de tramvies del barri d'Horta de Jordi Montañez.
Les cançons d'aquests intèrprets tenen un paper importantíssim: el de crear mapamundis, cartografies, rutes, camins i territoris a través dels quals vivim la música feta a casa nostra. Tant és si hi veiem els blocs de pisos de Bellvitge amb Dani Flaco. O els camps torrats de Ponent amb Meritxell Gené. El que genera emoció és veure que els cantautors amb DO marquen tota la nostra geografia de coordenades fetes de música i lletra.
.gif)
