Arribo a casa. Obro l'ordinador. Abans d'obrir el document per posar-me a fer feina, poso Amunt! (Amniòtic, 2013), el darrer disc d'Inspira, perquè m'inspiri en la tasca laboral. Amunt! en aquests temps que corren em sembla un títol prou suggerent. La música ja sona. Ja podem rodar...
Aquesta setmana s'ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya una obra titulada Barcelona, escrita i dirigida per Pere Riera (i que serà a la Sala Gran fins al 22 de juny). Una obra que, servidora, sense coneixements teatrals més enllà de la consumidora puntual d'aquest altre art que, com el musical, s'interpreta damunt els escenaris, recomana.
Se situa en una Barcelona en peu de guerra: produïda pel Memorial Democràtic tot commemorant el 75è aniversari dels bombardejos que va patir la ciutat. Per què parlo de teatre en una web de música? Ho faig des del punt de vista d'un espectador més, que surt de l'obra amb la pell de gallina i el nus a la gola. Potser és perquè més enllà dels bombardejos de l'escenari, contundents i estridents, sembla que darrerament algunes vides també estan patint bombardejos puntuals per la situació global. Empaties estranyes.
Potser és pel mal d'ofici, però les reflexions musicals no tarden a sorgir. No faré spoilers de l'obra, però el text es basa en una família que viu tancada dins les parets de la seva llar els moments de patiment i de tensió d'aquesta guerra. Una família que viu la música des del tocadiscos i el piano de cua (dos dels elements protagonistes de l'escenografia de l'obra). Davant aquesta situació, la mestressa de la llar té prohibit als altres habitants fer sonar la música del tocadiscos; el piano només es pot tocar a hores convingudes, i veu inapropiat qualsevol pas que inciti al ball.
La resta d'habitants d'aquest turment necessiten la música, la reclamen! Un dels personatges exclama que en aquests moments de tristesa té més ganes de cantar i ballar que mai. Per això qualsevol excusa és bona per trencar les regles i ballar un foxstrot, cantar davant el piano o sentir un tango. Perquè posats a morir, "que sigui ballant!", exclama l'avi. Per viure una mica la vida entre bomba i bomba. I és que la música ens ha d'empènyer Amunt!, més que mai, en situacions com aquesta. Per enlairar-nos amb les cançons.
Que ens apaguin els televisors, però que no ens apaguin la música!
(Si voleu llegir una crítica teatral de l'obra, us recomano les anotacions que n'ha fet à la periodista Teresa Ferré al seu bloc, Notes d'escena)
.gif)
.gif)
