Seria joliu...

Res d’una estada llarga, no us penseu: lluny queden els plàcids i despreocupats estius d’infantesa, només seran quatre dies, els necessaris per comprovar que el paradís i la felicitat de respirar-lo són irretallables. I sí, sí, la localització d’aquest article ve a tomb perquè després de la resurrecció miraculosa del músicheroi de cinema Sixto Rodríguez, per a una servidora el segon grandíssim esdeveniment musical de la temporada ha estat recuperar els Ja T’Ho Diré. No vaig poder ser al concert de Ciutadella –la seva ciutat i també una mica meva–, que va ser apoteòsic, però sí al festival Grec, amb un penya-segat pedregós per escenografia que va fer el seu fet per transportar-nos als més nostàlgics al paisatge de pedres de marès de l’illa. ‘Res no es mou, ningú crida. S’ha fet fosc, una moixa que me mira...’ I ja va estar: la reconnexió amb unes cançons que feia més de quinze anys que no escoltava va ser immediata. I viure-les així, diguem-ne que en ‘acte de servei’, de cobertura periodística de festival i ja enfilant la quarantena, per força va posar anàlisi a l’emoció, i sort, perquè anava de dret a desbocar-se’m.
Comprengueu la situació: descobrir els Ja T’Ho als tendríssims 15 anys a la plaça des Born de Ciutadella gràcies als teus amics menorquins i veure com creixen i creixen i creixen fins a arribar a enregistrar Moviments salvatges (Música global), el millor disc del 1995 segons l’Enderrock, per tant el millor disc d’aquell any sense discussió, doncs comprengueu que el vincle és dels forts, de per vida, vaja. I amb quines cançons em vaig retrobar, Mare Santa!, que diuen allà. Un pop-rock amb extra de percussió els donava un regust mediterrani. Allò del mediterràniament va ser un invent dels Ja T’Ho avant la lettre, no en tingueu cap dubte. I les lletres, les lletres es mereixen un punt i seguit. Cantar-les als noranta amb l’orgull de ser dels quatre gats que les enteníem i ens les sabíem de memòria confesso que era molt satisfactori, sí, però comprovar gairebé dues dècades més tard que són d’una poètica suggestiva, directa, que no embafa i que no s’apropia de cap tòpic, encara ho és més. S’ha de tornar a deixar constància per escrit que gràcies als Ja T’Ho Diré el ‘rock català’ el vam tenir també salat. Ells hi van posar els ingredients de sa seva terra i ens el van fer ric d’unes imatges que ni a girona, ni a Constantí, ni a Sau, ni al Vendrell no haurien germinat mai: ‘Es blat quan vola es separa des gra, quan no hi ha més llavor que sembrar, quan la mar esbrufa pes vent de gregal, i es cabells volen as seu desig’. “Naltros ratllem català”, va dir Cris Juanico a l’arrencada del concert, “que no mos diguin ni lapao ni baleà ni res, oi que mos entenem? Doncs ja està!”. I ben entesos, perquè la veu del Cris va sonar més clara i brillant que mai, i la seva banda, la banda d’en Titi, en Fly, en Xarli i en Sente, va ser una maquinària perfecta de fer pop-rock.
Estaven relaxats, se’ls notava feliços i van posar-hi tota l’energia per regalar-nos les perles del seu repertori. I així és com va arribar “Si véns”, amb tot el públic contenint l’alè, submergit a l’aigua transparent i de temperatura perfecta de les cales del Pilar. Amb “Suspès en l’aire” ens va fer aixecar de la sorra, espolsar-nos i tornar a moure el cos, i amb “Així i tot” van anar directes a l’estómac: ‘De tant en tant s’oratge de la mar li feia recordar. Va fer un alè, es va ajeure davall un pi, cada pinyó era un desig. Així i tot va bé, així i tot va bé, així...’. I va anar bé però a mitges, perquè viure un miratge és fascinant, però va ser massa breu.
I els Ja T’Ho ja està, ja s’han esfumat. Potser els ho haurem de tornar a demanar, això que de tant en tant ens facin el regal de tornar a tocar, perquè Música global ara els reedita i remasteritzats, molt bé, però us imagineu sentir-los amb ‘peuades damunt s’arena’? Idò! Jo ho provo: Ei, Ja T’Ho Diré, què us semblaria un últim ultimíssim concert en s’estiu a sa platja? Seria molt joliu.