'Diga'm què penses al vespre/ quan es mecànic t'apaga/ quan fas un canvi de software/ sempre que te reprogramen...', cantaven Antònia Font a "Robot", de l'àlbum Taxi (DiscMedi/Blau, 2004), una de les meves cançons preferides del grup mallorquí. I amb aquesta cita vull dir que personalment crec que amb aquesta dissolució el grup es planteja simplement un canvi de software, perquè malgrat algunes reaccions melodramàtiques que hi ha hagut, tots hauríem d'haver après d'aquesta crisi que la vida és molt més que tenir un grup de pop.
Ara bé, és cert que Antònia Font és un dels grups que he escoltat i he seguit més –com tanta altra gent de la meva generació– durant tots els meus anys de periodista musical. I també un dels que he sentit més propers en les seves cançons. El primer cop que els vaig entrevistar va ser per a la revista Secundèria a la sortida del disc A Rússia (Slurp!/Música Global, 2001), tot i que ja havia escoltat els seus dos discos anteriors mentre treballava a la revista Illacrua, actualitat i alternatives. D'aquella primera entrevista en un bar barceloní en recordo una escena en què tot el grup estava xerrant paral·lelament a les meves preguntes, i Joan Miquel Oliver els va quadrar tots, demanant respecte cap a la feina que jo estava fent. Evidentment, des d'aleshores els he respectat igual o més i tot, perquè clar, ells tenen molt de talent i l'han compartit.
Han estat vuit discos d'estudi, altres enregistraments i la mar de concerts (per mi el millor el del Liceu) dels quals hem gaudit tant el seu públic innocent com un bon nombre de professionals d'aquest complicat sector musical català (perquè és un grup que ha estat respectat per tot el sector i això era inaudit fins que van arribar ells).
Lluís Gendrau explica que ja va assistir a un dels concerts de presentació del primer disc homònim del grup a Muro (Mallorca) i ja ho va plasmar aleshores a l'Enderrock. Pel Grup Enderrock han desfilat un munt d'històries seves en diverses entrevistes, des de les pròpies de la revista Enderrock que han estat portades (números 67, 79, 104, 126, 189, 204) fins al Rockcol·lecció (número 131), així com altres treballs recull que hem realitzat, com el llibre Robots innocents (Cossetània, 2011), que vaig editar jo mateixa.
D'entrevistes que recordo personalment vull destacar la que vam fer a Palma l'any 2006, per a l'Enderrock 126 d'abril d'aquell any, per a la qual el fotògraf Juan Miguel Morales va fer una sessió de portada on va aparèixer com per art de màgia un exemplar de Cambio 16, dedicat a la mort de Franco, número que Joan Miquel Oliver no va tenir inconvenient a sostenir a les mans, com la instantània d'un objecte trobat a la Marcel Duchamp. És la gràcia d'una foto que en principi no havia de tenir cap gràcia, perquè Antònia Font es presentaven sempre com el veí d'escala que tots tenim, el que saluda senzillament, però tenien una màgia que no desprèn qualsevol.
I és clar, Joan Miquel Oliver ha creat la seva pròpia legió de fans a les seves propostes en solitari, no només musicals, també literàries –el poemari Odissea trenta mil (Lleonard Muntaner Editor), la novel·la El misteri de l’amor (Empúries, 2008) o l'obra de teatre impossible Un quilo d’invisible–. L'última cançó on he sentit la veu de Joan Miquel Oliver és al disc del duet francomallorquí Vacabou. Suposo i espero que Oliver ens continuarà oferint les paraules que li sobren. Però, mentre no arriben, tenim una obra immensa en discos i cançons, que podem cantar amb ells o fins i tot amb altres artistes en actiu que encara ballen i canten amb la seva patxanga.
.gif)
.gif)
