Lou Reed, símbol del rock alternatiu i poeta de l'underground, ha mort el diumenge 27 d'octubre a l'edat de 71 anys. Les causes de la mort, avançada per la revista Rolling Stone i confirmada pel seu agent britànic, Andy Woolliscroft, encara no se saben, si bé Reed es va sotmetre a un transplantament de fetge el passat mes de maig. S'apaga així una de les veus més salvatges del rock'n'roll, la d'un músic aliè a qualsevol convenció i autor d'una de les obres més influents de la història del gènere, ja fos al capdavant de la mítica Velvet Underground o amb la seva posterior i extensa carrera en solitari. La relació de Lou Reed amb Catalunya es remunta a la meitat dels anys setanta i s'ha prolongat durant quatre intenses dècades. Encara amb el general Franco viu, el músic nascut a Brooklyn va actuar a Barcelona per primer cop el març de 1975, en un concert amb amenaça de bomba inclosa. Posteriorment, Reed va visitar els Països Catalans moltes vegades, ja fos per actuar-hi en directe o per presentar altres facetes artístiques. Ha estat versionat per músics com Albert Pla, ha recitat poetes catalans com Gabriel Ferrater i fins i tot l'hem vist guarnit amb barretina. En aquest reportatge destaquem el costat català (i salvatge) d'un animal del rock'n'roll. 

La relació de Lou Reed amb Catalunya ha estat sempre molt destacable. Més enllà de la menció a l'artista a la recordada tornada de "Miami Beach" de Lax'n'Busto ("Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed...") i de la sintonia de "Walk on the Wild Side" com a sintonia de les primeres emissions de RAC 105, una de les primeres connexions la trobem amb la demanda que li va etzibar el dibuixant Nazario quan la discogràfica del novaiorquès va utilitzar una il·lustració seva per a la portada del directe Live: Take no Prisoners (Arista, 1978). El dibuix va ser realitzat per Nazario l'any 1976 per a la portada del número 4 de la revista Rock Comix, dedicada precisament a Lou Reed.

  

Lou Reed es va prodigar en directe força sovint a Catalunya. El seu primer recital a Barcelona va ser el 18 de març de 1975 al Palau d'Esports, pocs mesos abans de la mort del general Franco, en el marc de la gira de Rock'n'roll animal (RCA, 1974). El concert va començar amb la mítica "Sweet Jane" i va estar marcat per una falsa amenaça de bomba, segons relata l'home que va dur Reed a Barcelona, el mànager Frank Andrada, al llibre Cómo triunfar en la música (Maikalili Ediciones, 2002). En aquest enllaç es pot consultar el setlist de l'actuació.
A partir de finals dels setanta la presència de Lou Reed als escenaris catalans comença a ser regular. El seu segon concert a Barcelona va ser el 4 d'octubre de 1979, també al Palau d'Esports, i un any més tard, el 29 de juny de 1980, el músic tornaria a la capital catalana, en aquesta ocasió a les Arenes. Altres concerts destacables són el 10 de desembre de 1984 al Palau d'Esports i el de 26 de juny de 1989 presentant New York (Sire, 1989) al Velòdrom d'Horta. El 14 de febrer de 1992 va estrenar-se al recinte del Palau de la Música de Barcelona, i el 1996 va actuar a la primera edició del Doctor Music Festival a Escalarre (el Pallars Sobirà). Una de les actuacions més recordades –especialment pel caos organitzatiu– va ser la de l'any 1998, quan va ser convidat per l’Ajuntament de Barcelona per actuar a les Festes de la Mercè. La plaça de la Catedral va quedar col·lapsada de públic.
 


El darrer cop que es va poder veure Lou Reed als Països Catalans va ser al festival Alternatilla, a Mallorca. El cantant de Brooklyn va presentar a l’illa tres vessants del seu talent creatiu: el seu projecte musical més experimental amb Metal Machine Trio (30 d’abril), una mostra de fotografies al museu d’Es Baluard amb el títol de Romanticism i la pel·lícula documental Red Shirley.

 
Lou Reed al Festival Internacional de Benicàssim, 7 d'agost del 2004. Foto: Xavier Mercadé

Poesia, barretina i Blai Bonet al mòbil
Una banderola de deu metres amb la paraula "Barcelona" va penjar la primavera del 2007 a la façana del Metropolitan Museum de Nova York. Es tractava de l'exposició Barcelona and Modernity, 1888-1939. Un dels actes més especials del programa cultural que acompanyava l'exposició va ser la lectura de poemes d'autors catalans per part de Lou Reed, la seva companya i músic Laurie Anderson i Patti Smith.
L'exconseller en cap i exdirector de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, ha destacat en declaracions a La Xarxa que Reed era "un gran apassionat de Catalunya" i que diverses vegades havia recitat poemes de Brossa, Espriu o Casasses. A tall anecdòtic, Bargalló ha explicat que durant una època el novaiorquès tenia sonant al contestador del seu telèfon "un tros d'un poema de Blai Bonet sobre un boxejador". 
Les sempre reivindicades lletres de Lou Reed van ser recopilades i traduïdes al català per l'escriptor berguedà Jordi Cussà amb el títol Lou Reed. Travessa el foc. Recull de lletres (Empúries, 2008).




Una de les anècdotes més recents i conegudes de la relació de Lou Reed amb Catalunya és la publicació per part del cantant a la seva pàgina de Facebook d'una il·lustració feta el 2007 per Xavier Boronat, on apareix amb una barretina al cap. Va ser la particular manera amb què el cantant desitjava bones festes nadalenques als seus seguidors.

Lou Reed amb barretina, segons Xavier Boronat

Lou Reed versionat
Tot i ser un artista estimat a Catalunya, Reed no ha estat especialment versionat per artistes del país. L'adaptació més recordada a casa nostra d'un tema de Lou Reed és, sens dubte, l'adaptació de "Walk on the Wild Side" que va realitzar Albert Pla a Supone Fonollosa (BMG, 1995), que va retitular com "El lado más bestia de la vida". El videoclip de la cançó va ser realitzat pel cineasta David Trueba.



Als seus primers recitals en solitari, el cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, interpretava una versió d'"I'm Waiting for the Man" ("Esperant al camell"), que també va versionar més recentment Arthur Caravan.



El nord-català Pascal Comelade, acompanyat de la Bel Canto Orquestra, va recrear el clàssic de The Velvet Underground "All Tomorrow's Parties" al seu disc en directe Live in Lisbon & Barcelona (DSA, 2000).



Un altre artista català que ha reivindicat el llegat de Lou Reed i en concret la Velvet Underground és Mazoni: a l'aniversari del segell BankRobber l'any 2008 a la sala Apolo va realitzar una versió de "Sister ray", la cançó de disset minuts que tancava el segon disc de la Velvet, White Light/White Heat
(Verve, 1968).

També alguns dels participants del concurs Sona 9 han reivindicat l'obra del músic novaiorquès. A l'edició d'enguany, el grup Venus Iacta Est, encapçalat per Mar Márquez, ha versionat "Perfect Day", que ha titulat "Dia genial".



El 2012 va ser Balancí qui va convertir el "Who Loves the Sun" de The Velvet Underground en "Qui estima el sol", en directe –igual que Venus Iacta Est– al festival Acústica de Figueres.

FEU EL VOSTRE COMENTARI