Christophe i Deborah Lartilleux, pare i filla Foto: Jorge García El disc Djangology (Bluebird, 2005) ens permet escoltar avui les darreres gravacions conjuntes del guitarrista Django Reindhardt i el violinista Stéphane Grapelli. Les van fer a Itàlia el 1949. Pocs anys després, Django va morir, però l’estil que va ajudar a conformar al capdavant del seu quintet del Hot Club de França –això que alguns diuen jazz manouche i altres swing gitano– ha fet escola de la bona.
En l’estela actual de Django i Grapelli hi ha el grup Latcho Drom, capitanejat pel gran guitarrista Christophe Lartilleux i propulsat fins a les estrelles per un violinista poderós i expressiu, Johan Renard. Entre els baluarts del grup també hi ha habitualment el guitarrista i cantant 'Doudou' Cuillerier. Malauradament, Cuillerier no va poder estar a Peníscola per motius personals. Sortosament, la seva baixa la suplir a darrera hora el contrabaixista català Oriol González, a qui hem escoltat altres vegades amb els grans Folkincats, mentre que la jove filla de Christophe Lartilleux, Deborah Lartilleux, que habitualment toca el baix, va fer-se càrrec de la guitarra rítmica.
Tot i l’alineació de circumstàncies, el grup va funcionar a tota màquina. Oriol González no només és instrumentista competent, sinó que es nota que viu el jazz manouche i que sap tocar aquells ressorts secrets que provoquen aquesta sensació, tan genuïna d’aquest gènere, d’anar-se accelerant sense perdre mai el tempo, com una cassola al foc que no para de bullir i bullir sense que el brou arribi a vessar mai.
El violinista Johan Renard Foto: Jorge García
A partir d’aquesta base, la guitarra manouche de Lartilleux, ben secundada pels contracants i els solos de violí de Renard, va anar trenant un discurs musical encantador i sòlid, basat en l’estil 'django': notes curtes, ràpides, precises i incisives, ritmes tallants i, per damunt de tot, la digitació àgil al servei d'un esmolat sentit melòdic.
El violinista Johan Renard Foto: Jorge García A partir d’aquesta base, la guitarra manouche de Lartilleux, ben secundada pels contracants i els solos de violí de Renard, va anar trenant un discurs musical encantador i sòlid, basat en l’estil 'django': notes curtes, ràpides, precises i incisives, ritmes tallants i, per damunt de tot, la digitació àgil al servei d'un esmolat sentit melòdic.
El repertori d’aquest segon concert del festival de Peníscola (la nit anterior, el trompetista David Pastor havia obert foc per a tots els públics amb el seu trio efervescent Nu Roots) es va basar principalment en el repertori de Django, inclosos estàndards com “Sweet Georgia Brown” i les dues peces més emblemàtiques del guitarrista belga i gitano: “Minor Swing”, amb aquell ritme que es mou entre la nostàlgia i la marxa, i la sensacional “Nuages”, amb aquella parsimoniosa melodia que convida a somiar mirant els núvols de l’estiu o a endormiscolar-se a l'ombra dels pins...
Oriol González, reforç d'última hora al contrabaix Foto: Jorge GarcíaEstà clar que la guitarrística de Django Reinhardt és el pinyol de la proposta de Latcho Drom. Però a partir d’aquí els músics tenen molt de camp per correr, com van demostar amb una “Bossa Dorado” amb ressonàncies de les rumbes de Paco de Lucía, Al di Meola i companyia, i amb una festiva tonada tradicional dels gitanos europeus, oberta a les improvisacions, que va tancar com a bis un concert amb sons de gust de vent i de carreteres. A fora, la música continuava amb la remor de les onades a la platja.
La dotzena edició del Festival Internacional de Jazz de Peníscola continuarà aquesta setmana amb els concerts, entre altres, de l’octet d’ Albert Palau (dia 30 de juliol) presentant músiques arranjades del compositor Miquel Asins Arbó, autor entre altres de la banda sonora del film de Verlanga Plácido ; i del quartet Nettwork (dia 31 de juliol), on per cert hi trobem un altre gran guitarrista, ben diferent i ben elèctric: Stanley Jordan.
.gif)
.gif)
