Cap al mercat

D’altra banda, hi ha un mercat de consumidors: un pastís que es reparteixen els mercaders i venedors. Com més gran és el tros de pastís, major és el negoci –el benefici–, el poder i la influència. Els mitjans de comunicació de masses tradicionals (ràdio, televisió i premsa escrita) estan plenament integrats en aquesta dinàmica, i també molts dels nous mecanismes en xarxa, baixades pagades, llistes de reproducció, vendes online, canals i emissores digitals, etc.

Les músiques tradicionals presenten un alt component d’‘amateurisme’. Forma part de la seva idiosincràsia ja que músiques, lletres i danses han de ser ‘sabudes’ i reproduïdes pel comú de les persones que integren una cultura –un poble–. Durant segles, aquesta popularitat només podia fer-se efectiva si l’obra era prou simple per ser reproduïda per una majoria de gent. La cultura no era tant un producte com una vivència, i les persones no eren tant consumidores com practicants i, per què no, productores. Els mitjans de comunicació de masses han distorsionat en bona mesura aquesta dinàmica. I en la majoria dels casos ho han fet per raons de mercat, incorporant per exemple a les cultures populars elements propis d’altres cultures a una escala planetària.

Els que treballem en cultura popular tradicional ho fem sovint amb materials creats abans de l’existència d’aquest mercat global, aliens a la dinàmica de comunicació de masses. És més, creiem que aquests materials –històrics o locals– ens proveeixen de singularitat. Fins i tot en fem bandera. I tot i així, volem ser presents al mercat. Jugar a aquest joc semblaria l’única via d’evolució en una situació de predació cultural on no som precisament grans proveïdors sinó més aviat consumidors. Aquesta voluntat és el que expressa el tòpic “per a quan un Peter Gabriel –un Carlos Núñez, un Kepa Junkera– català?”. Sigui com sigui, Catalunya ja exporta un munt de mercaderies, idees i fins i tot persones –talents–. I també cultura. No tenim vocació de gueto, i volem treure la nostra cultura tradicional de les vitrines per tornar-la al carrer, com pertoca per cert a un país mediterrani. De fet, potser aquesta ambició de la música tradicional catalana de ser al mercat és una de les millors aportacions a la cultura pròpia dels darrers temps. El mercat s’ha assimilat d’una manera natural per part de les noves fornades d’artistes. Hi ha una voluntat de presència que ja no és pura militància política per a la recuperació d’una música i cultura minoritàries. La marginalitat ja no es veu com a una virtut, i sí la repercussió mediàtica. Estem en una situació de crisi en el millor sentit: de canvi. De difícil equilibri entre cultures local i global, històrica i actual. Sembla terreny adobat per a la generació de noves criatures artístiques. Sobre la taula, la pregunta: què hem de fer? Voldria esmentar aquí tres factors que actuen amb certa independència d’aquesta interessada maquinària mercantilista de la cultura mediatitzada i que, a pesar d’això, han generat fenòmens artístics d’èxit de manera imprevisible:

1. Factors emocionals o de relació, pels quals artistes i obres que són fora dels canals comercials assoleixen notorietat. El boca-orella, la simpatia que s’encomana, la generació més o menys espontània de col·lectius que acaben convertint-se en modes o corrents culturals.
2. La curiositat melòmana del públic més interessat, la inquietud artística dels creadors.
3. La investigació i recerca tant de formes passades per reciclar com de noves formes d’expressió, nous missatges i nous mitjans.

[Article publicat al número 21 de la revista Sons de la Mediterrània]