Des del seminal Espinàs canta Brassens (Edigsa, 1963) fins al recent Marina Rossell canta Moustaki (Harmonia Mundi, 2011) han estat incomptables els músics catalans que s'han sentit atrets per l'obra dels seus homòlegs francòfons i n'han volgut fer una mirada pròpia.
Georges Brassens, Edith Piaf, Léo Ferré, Boris Vian i Georges Moustaki són alguns dels artistes que ja disposen de discos monogràfics en català. És una bona manera de penetrar en la seva obra per als neòfits en la matèria. Un altre dels que tenen alguna monografia és Jacques Brel. El cantant belga és, a més, un dels més versionats de manera esporàdica i és possible començar a tenir una idea del seu repertori només sentint les versions catalanes que se n'ha fet: Ramon Muns, Lluís Miquel, Guillermina Motta, Joan Isaac, Paton Soler, Jordi Fàbregas, Mercè Madolell, Emili Vendrell (fill), Dolors Laffitte, L'Agram…
Els darrers a sumar-se a la reivindicació de Brel són Jordi Vidal i Toni Xuclà, que presenten l'espectacle Mon Brel, dirigit per Jordi Prat. Un recorregut per la música del cantant de Brussel·les que va més enllà d'un simple recital musical. Un espectacle teatral amb dosis d'humor que està agradant tant als incondicionals de Brel com als que s'hi presenten sense saber-ne res. De moment han prorrogat la seva estada a l'Almeria Teatre fins al 12 de febrer. Val la pena no perdre-se'l.
.gif)
.gif)
