Grans Concerts Vic 2014. Sunhae Im, soprano; Benno Schachtner, contratenor; Julian Prégardien, tenor, i Arttu Kataka, baix. Helsinki Baroque Orchestra. Direcció: René Jacobs.
Sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida, 7 de novembre de 2014.
Prosseguint amb el concepte 'Vic, la ciutat de la música clàssica', el cicle Grans Concerts va portar, el 7 de novembre, el sempre interessant director belga (i excontratenor) René Jacobs al capdavant de la interessant Helsinki Baroque Orchestra. Aquesta formació a poc a poc es va situant en la divisió d’honor de les formacions històriques europees. Amb un programa centrat en dues cantates de Johann Sebastian Bach (1685-1750), la sorpresa va venir per l’elecció de Jacobs d’un sol cantant per a les parts vocals seguint, així, la polèmica tradició interpretativa de la música coral bachiana iniciada a final dels anys vuitanta per Joshua Rifkin, però difosa per altres directors com ara Sigiswald Kuijken, Paul McCressh o John Butt.
Jacobs, a priori, no és partidari d’aquesta pràctica i, de fet, el seu enregistrament de la cantata Lasst uns sorgen, lasst uns wachen va ser realitzat amb l’esplèndid RIAS-Kammerchor. De tota manera, la formació orquestral no es va reduir a un sol intèrpret per a cadascuna de les parts i va ser, així, com vam gaudir, en la part vocal, d’un Jacobs més minimalista i més cambrístic. Això no vol dir, però, que no s’assolissin resultats meritoris i destacats. Diguem-ho ràpid: Jacobs, com a excontratenor, sap extreure el millor de les veus en qüestions tímbriques i vocals, gràcies a un concepte intepretatiu sorgit d’un atent tractament del text on la retòrica, fins i tot la gestualitat, és concebuda a partir del text.
La vetllada es va iniciar amb la corprenedora Cantata BWV 198, coneguda com a Trauerode. Dedicada a la princesa Cristiana Eberhardina, alguns estudis musicològics han situat aquesta música com a part de l’actualment perduda Passió segons Sant Marc. Després d’un inici que va servir com a presa de contacte de la sonoritat i de l’acústica de la Sala Ramon Montanyà totalment plena de públic, Jacobs va anar desplegant una lliçó de musicalitat vinculada a una espiritualitat de naturalesa pietista. L’ària que enceta la segona part de la BWV 198 ("La casa de safir de l’eternitat") va servir per adonar-nos de la grandiositat i excel·lència de la participació del tenor Julien Prégardien, sense desmerèixer amb aquest comentari els seus companys, entre els quals hi havia la coreana Sunhae Imm, soprano habitual en les produccions de Jacobs.
Si la primera part va ser una mirada introspectiva i cap al fons de les nostres ànimes, a la segona part vam assistir a una festa de teatralitat i extroversió. Amb text del conegut Picander (autor del llibret de la Passió segons Sant Mateu), la interpretació de la cantata BWV 213 ens va portar a una versió gairebé semiescenificada de la mà d’uns intel·ligents moviments escènics, sorgits de les necessitats d’un text que ens porta al dilema d’Hèrcules davant dues dones: una és la luxúria i l’altra la virtut. Més enllà del dilema, que d’alguna manera interpel·la les consciències de cadascun de nosaltres, la interpretació ens va portar al cim de l’actual interpretació barroca.
Una vegada més, L’Atlàntida de Vic s’ha posicionat en el mapa musical català amb l’exhibició d’una producció de nivell europeu. Aquest és un exemple que, a comarques, també es poden fer i es fan les coses d’allò més bé.
.gif)
.gif)
