Projecte Mut és la banda más important de les Pitiüses des dels llegendaris UC, amb permís de Statuas de Sal. Els muts no fan música tradicional sinó que tornen la tradició a les seves essències més populars posant cap per avall totes les festes que trepitgen. David Serra i Joan Barbé han caigut més d'un cop, i cada vegada que s'han tornat a alçar s'han fet més forts. Així ho demostra el seu cinquè disc, La vida rima (Música Global, 2017).



"Pa"
El disc comença amb "Pa". L’aliment és l’amor?
David Serra: No només de pa viu l’home. El disc en general parla de l’amor en diverses formes i de buscar, res no ve sol. Intenta que rimi, intenta-ho que sortirà bé.
Joan Barbé: Es diu "Pa", com el títol de referència que fèiem servir quan trebàllavem i que vaig posar imitant el so de la bateria al començament de la cançó. I quan en David me la va passar amb la lletra vaig veure que li havia posat “Tros de pa”. Al final ho vam deixar en "Pa".
David Serra: Es pot ser feliç amb un tros de pa.

"Sé com"
Qui vulgui trobar una actitud reivindicativa en el disc ha d’escoltar aquesta cançó?
D: És la recerca de l’amor i del bon rotllo, sense rendir-se, sense bola ni cadena com diu la cançó.
J: Representa molt l’actitud del disc. No és només ser positiu, sinó buscar ser-ho. Si no ho tens, busca-ho, que val la pena.

"Ses cares"
Com va sorgir la idea de fer aquesta cançó a partir d’un poema de Francesc Florit?
J: Va ser a partir d’un conseller de Menorca. Després d’un concert, vam estar parlant i ens va dir que ens passaria poesia de gent que coneixia. Em va passar tres poemaris de tres poetes diferents. Me’ls vaig llegir tots, i a la darrera pàgina, del darrer llibre del darrer autor, quan ja estava a punt de deixar-ho i dir-li que no havíem trobat res nostre, llegeixo: “Les cares són muntanyes…” .
D: Aquest home també és pintor i fa cares molt grans molt allargades. M’ho va dir Cris Juanico, i va dir però si aquest és de les cares. A mi ara mateix és la que més m’agrada. No sé més endavant però ara mateix m’encanta.

"Amor a l'acte"
D: Amor a primera vista. Tota aquesta cosa que et fa pujar la febre… És la que té un punt més latino, i no estava pensat, va sortir així.
J: Però tampoc és latino, és rockera però amb aquest toc. Està bé que diguis això i que es noti, aquí sí que és volgut.

"Si no és molt demanar"
J: Aquesta és la meva preferida.
D: Bé, aquesta parla una mica del penediment. Ajuda’m, estic fotut, estic més baix, necessito sortir d’aquí i niuar a la llum. M’agrada molt per la part de la lletra, en teníem molta més però vam saber sintetitzar, em va ajudar molt.



"Ball pagès"
J: Molt festiva, més rockera. L’avantatge de fer el cinquè disc és que ja saps el que et funciona i el que no. Ja has pogut posar-te a prova i pots reforçar el que et dona bons resultats.
D: Si ja saps el que no vols fer, ja has guanyat molt. Nosaltres estem oberts a ritmes nous, a noves coses que puguem incorporar. Però si ja saps el que no vols ja tens molt. “Ball pagès” mateix en principi tenia un ritme més rockabilly, fins que en Joan li va canviar el ritme i ens va portar a un lloc nou. Detalls com aquests cada cop tenen més importància.
J: La lletra és increïble, la capacitat d’explicar tan bé una cosa amb la qual no sabries ni per on començar. És una poesia que arriba molt bé a la gent. Ho estàs veient, és una pel·lícula. Amb aquesta senzillesa t’ho explica de manera que ho entens perfectament.

"Massa"
J: Era un repte, jo volia tenir una cançó en 5/4. No és un ritme pop, però hi ha temes que s’han fet famosíssims amb aquest ritme. Des del “Seven Days” de Sting fins al “Last Exit” de Pearl Jam. Aconsegueixen tenir un beat estable i ballable sense ser quadriculat.

"Vaixells"
D: És una adaptació i traducció de “Vaixells”, una cançó de Vinodelfin, “Barcos”. És bastant fidel, nosaltres quan fem versions fem versions però aquesta és tan perfecta que hem estat molt fidels a l’original.
M’ha fet pensar fins i tot en algun dels primers moments més èpics de Pearl Jam.
D: Sí, temes com “Jeremy” que es fan molt grans, o millor “Oceans”.

"Gin"
J: A cada disc la cançó instrumental té el nom d’una beguda alcohòlica. Abans “JB”, també perquè coincidia amb Joan Barbé, despés “Herbes” i ara “Gin”.

"Dual"
Una cançó bipolar?
D: Jo sóc gèminis, i volia jugar amb això. Aquesta lluita que tens sempre a dins. Tots dos són teus. Som el que hi ha i el que no veus. Volia posar-li Gèminis però em recodava massa l’Aquarius del Hair. I es va quedar en Dual. Millor que et facis amic de la teva part fosca. Una declaració de principis, d’acceptar tot el que ets. Em recorda molt un tema de Los Enemigos. En sóc molt fan.

"Ara anam"
Saviesa popular, que lliga molt amb l’esperit que obre el disc amb "Pa". Molt canyera…
D: Sí, és la més rockera, estem pensant de fer-la servir per obrir els concerts. I la lletra, imagina’t… El pitjor del dia a dia però que hem d’anar batallant. No mos queda altra.
J: El que hi ha és el que hi ha i com abans ho paeixis, millor.
D: I amb força i alegria i endavant!

"Sonada d'en racó"
J: Jo he de dir que és de les meves preferides de tot el disc. I normalment, no és que fos una obligació, però ens posàvem el repte de tancar cada disc amb una sonada tradicional. Aquí s’expressa la voluntat del que comentava abans sobre Ressonadors. A diferència d’allà, aquí busquem volgudament els instruments folklòrics: flauta, tambor pagès i tot això. Estava bloquejadíssim sense trobar una melodia que m’enganxés i que lligués amb la resta del disc. I al final, al darrer moment, en un arxiu que em va passar Lina Sansano del Consell d’Eivissa feia temps, la vaig trobar. Comences a provar harmonies, a oblidar el que t’està tocant la flauta i a crear a través d’aquella melodia com si fos una cosa nova. Em va agradar molt! Esper que a la gent també.
D: El tractament de corda la fa més romàntica. Li dona un aire nostàlgic, una càrrega que pareixia que hi faltava.