Com és habitual, Comelade no es va moure del seu piano (orientat de cara als músics i no pas al públic), des d’on va repartir joc als seus acompanyants. En alguns moments, el pianista nord-català estava acompanyat de 18 músics dalt de l’escenari: la Cobla Sant Jordi (11), tres antics integrants de la Bel Canto Orquestra (Pep Pascual, Roger Fortea i Oriol Luna) i quatre col·laboradors més: Ivan Telefunken, Julien Bancilhon, Samy Surfer i Lionel Limiñana.
Pascal Comelade amb la Cobla Sant Jordi Foto: Joaquim Vilarnau
Hi va haver dos tipus d’interpretacions: les que comptaven amb el so de la cobla i les que Comelade només comptava amb el suport de pocs músics. Un so envolvent, compacte i sense fissures en el primer cas; i un altre que buscava els matisos i les insinuacions. Sempre però, amb l’art efímer de Di Rosa, posant imatge al que estava sonant. Al final, una última cançó només amb piano i pintura en la que no es podia discernir si Di Rosa acompanyava Comelade o era a la inversa.
Al concert no hi van faltar algunes de les peces bàsiques del repertori comeladià: "L'argot du bruit", "Sense el ressò del dring", "The Skatalan Logicofobism", "Friki Serenata", "Espontex simfonia", "Sardana dels desamparats" o una intimista versió dels "Black Is Black" de Los Bravos, entre altres.
La nit va deixar un grapadet de moments màgics, com quan Pep Pascual va fer sonar una serra a modus de violí o quan Comelade va recuperar un vell gag de fa uns anys: un conillet timbaler que va col·locar davant de tot per seguir l’“Egyptan Reggae” de Jonathan Richman al compàs que marcava la joguina.
Comelade al Teatre de l'Arxipèlag de Perpinyà Foto: Joaquim Vilarnau
Els concerts de Pascal Comelade són una experiència irrepetible, de les que justifiquen fer molts quilòmetres per poder-les gaudir. Al final, el músic ens va fer una confidència: el 8 de setembre actuarà a Tortosa.