La trajectòria d’Adrià Puntí segueix la seva singladura des d’aquest estiu amb el disc Enriu-te’n fins que el cor et digui prou (autoeditat, 2018), que completa la trilogia que havia obert amb el llibre i DVD en directe Incompletament Puntí: un cor emigrant (autoeditat, 2013) i que va tancar amb el disc La clau de girar el taller i el llibre L'enclusa i un cop de mall (Satélite K, 2015). Ara, Josep Puntí explica que la lectura d’aquesta ‘enclusa’ era òbvia: “El cementiri i la mort”.
 
Ell considera que la segona part de la trilogia que dedica al seu pare i que havia quedat sense arrodonir és aquest disc que només ha distribuït en algun concert estiuenc. Tal com explica el músic de Salt, “el meu pare intentava ser noble, just i bona persona, però també tenia els seus punts d’humor i d’enriure's de les coses, sobretot a la sobretaula. Ara em tocava retratar aquesta part, perquè no tot han de ser plors”.
 
Enriu-te’n fins que el cor et digui prou és el títol del disc: "L’agafo com a obra simfònica, per parts, no són cançons. Aquesta no és una proposta artística convencional, per alguna cosa no hi és Satélite K encara, tot i que estem parlant de com ho fem. Jo intento ser coherent amb la meva proposta. Segueixo rodant la meva pel·lícula Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc".
 
La nebulosa artística va fent el seu camí dins el projecte de l'eterna pel·lícula: “També n'estic fent la banda sonora, vaig fent... És una bogeria meva, però és que si no tingués reptes per fer, malament... Soc un currante, no paro”. Però també puntualitza: “Estimo molt la música i l’art, però també m’estimo molt els de casa”.
 
Enriu-te’n fins que el cor et digui prou sembla que és conseqüència de la mort del seu pare: “No tinc ni idea de com acabar l’obra que vaig dedicar al meu pare, que per desgràcia o per sort ja no hi és des de l'1 de juliol del 2018. Vaig començar fent uns dibuixos, sense pretensions, amb una ploma, i es van transformar en les aquarel·les que acompanyen el disc. No sé què passarà en els pròxims dibuixos, potser els faré de marbre...”.
 
Sobre la mort del pare, vol treure-hi una mica de ferro o –pensa qui escriu això– potser fa una crítica encoberta als periodistes que de vegades acabem ficant-nos on no ens demanen: “Mira, quan vegis un avió, pensa en mon pare i ell segur que et tira un Marlboro [somriu]. A casa no hi quebo de tants Marlboro! El meu pare és la clau de girar el taller i l’enclusa i el cop de mall, i enriu-te’n fins que el cor et digui prou... El meu pare fumava tres paquets de tabac diaris. Tenia set o vuit cendrers al taller i podia tenir un cigarro a la boca i estar traient-ne un de la butxaca. Jo dedico el disc al meu pare com ja vaig dedicar Maria (Picap, 2002) a la meva mare i totes les mares com ella. Després del passatge pel desert, també tocava dedicar una obra al meu pare i als que encara queden, de pares com el pare”.
 
I un últim avís per a navegants: “Sentir les noves cançons no us costarà pas gaire, escoltareu les pistes del que faig...”. Puntí, aquest cop, les va gravar ell sol, tot i que els músics diu que han anat passant i que la seva mare li ha fet de productora un altre cop. La qüestió és que Adrià Puntí, a més de viure, continua treballant per la seva "obra simfònica" i la seva pel·lícula.