Entrevistem la cantant Alaska amb motiu de la seva actuació a l'Acústica el proper dissabte 31 d'agost. A la capital figuerenca hi oferirà un concert centrat en Extrapolaciones y dos preguntas (Warner Music, 2019), la celebració discogràfica dels trenta anys de Fangoria, duet que integra amb Nacho Canut (teclats i baix). Si per al vintè aniversari Fangoria va recopilar 22 senzills propis, ara han escollit cantar èxits d'altres artistes que els han influenciat en aquestes tres dècades.

Per què cantar els altres en un aniversari propi?
La idea de gravar cançons d'altres sempre ens havia agradat, la tenim des de l'inici. Volíem fer com havia fet David Bowie amb el Pin Ups (RCA, 1973), que cantava les cançons que li agradaven de The Kinks o The Who. Fer versions és una manera de fer cançons que no coneixes o de conèixer millor un artista que t'agrada. I vam decidir acotar-ho, perquè recollir les cançons favorites de tots els temps ens donaria per uns quants volums... l el que hem fet en el primer volum és acotar-ho a artistes espanyols i cançons que hagin estat compostes en els trenta anys de vida de Fangoria.   
 
Quin balanç fas d'aquests trenta anys de Fangoria (el 31 d'octubre de 1989 vau fer la primera aparició pública!)?
El balanç de Fangoria és surrealista, perquè quan vam començar veníem d'Alaska i Dinarama I vam descobrir que no interessàvem ni a les discogràfiques ni al públic majoritari. Durant una dècada Fangoria va ser un grup molt underground, després vam fitxar per una independent i hem anat cap amunt. Per tant, la trajectòria és molt satisfactòria però no l'esperàvem.
 
En aquest nou treball canteu cançons com "Historias de amor" d'OBK (nascuts a Sant Feliu de Llobregat), "Estoy llorando por ti" de la barcelonina Minerva, "La banda sonora de una parte de mi vida" de Los Sencillos i Fangoria coescriu amb el també barceloní Guille Milkyway de La Casa Azul "¿Quién te has creído que soy?". Quina relació tens amb els artistes i el públic català?
No acostumo a pensar d'on són, per mi tant Miqui Puig com en Guille de La Casa Azul són artistes com els bascos Chico y Chica, gent que m'interessa, siguin d'on siguin, i amb qui fem bones col·laboracions. En el cas de Guille Milkyway, s'ha convertit en membre extra de Fangoria, ell va produïr la primera secció del novè àlbum de Fangoria, Canciones para robots románticos (Warner Music, 2016), i hem estat al seu estudi de Sant Cugat. Però sí que he de dir que els primers anys de Fangoria, quan ningú no ens trucava, nosaltres llogàvem la Sala Apolo de Barcelona i l'omplíem. A Barcelona, sobretot, el públic sempre hi ha estat quan interessàvem menys al públic majoritari. I el punt d'inflexió ve marcat quan el Sónar ens contracta per a l'edició de 1995 (el segon Sónar). A partir d'allí, tot ens va anar millor.
   
Celebrar els trenta anys de Fangoria té a veure amb la teva faceta vinculada als ambients de discoteca (com a productora i discjòquei), o amb el teu bon olfacte com a compositora?
Ha estat ara més difícil en el segon volum, que sortirà a la tardor, però va ser molt fàcil en el primer perquè ens van sortir de seguida tot de cançons que compartíem amb el Nacho. Gairebé totes són en comú, i en canvi, en el segon, la tria de cançons és més recent i, és clar, et poden sortir deu cançons de 2018, però qui sap de quina et recordaràs quan passin els anys? La tria és una cosa molt personal, no tant de si he fet de productora o de DJ, són simplement cançons que ens han acompanyat.
 
Com a veterana del món de la música, com veus les noves estrelles de la música i el fenomen Rosalia?
M'agrada com ho planteges perquè Rosalia és una estrella. Costa pensar en ningú més amb aquest halo d'estrella que emana. Només la seva presència, com mira a càmera... Ser estrella és independent de si ven un milió de discos, n'hi ha que no les coneix ningú i ho són. 
 
Ara es parla molt de la importància dels productors, però tu ja els vas donar importància des dels inicis, quan vas escollir productors com Nick Patrick (el 1984 i 1986: Deseo carnal i No es pecado), Carlos Jean (Arquitectura efímera, 2004) o Milkyway i Jon Klein més recentment. Quina importància dones a la producció?
Li donem tota la importància. Des de "Horror en el hipermercado" vam entendre què era el que no enteníem com una bona producció. Des del primer EP d'Alaska y los Pegamoides, vam anar produint nosaltres si no trobàvem ningú que fes el que volíem. Sempre és millor treballar amb algun productor que et doni una visió externa amb altres coses que tu no veus, t'empeny a anar més enllà.

 
Tu, com Ana Curra, sou unes pioneres a l'hora de ser líders de grups mixtos de la música moderna. Com has vist evolucionar la dona en la indústria de la música?
Tal com ho he viscut jo, no tenim cap obstacle. Si vols fer una cosa, la fas i punt. Tant l'Ana com jo, almenys, sempre hem vist dones al nostre voltant, des de Zombies (amb Tesa Arranz) a Aviador Dro (amb "Arcoiris" de Marta Cervera), fins a Christina Rosenvinge o Las Chinas. Jo no ho he viscut com cap cosa estranya -ser dona en la indústria de la música- ni he notat cap tractament diferent; segons la meva experiència m'han tractat com qualsevol.
 
A "¿De qué me culpas?" cantes 'me niego a ser la víctima que nunca fui, jamás lo consentí i te lo voy a demostrar'. Volíeu donar-li un caràcter feminista en la línia d'"A quién le importa"?
Les dues lletres són escrites per Nacho Canut. Ell sempre diu que pensa aquesta mena de lletres com si fossin una discussió entre dues dones darrere l'escenari, com les que representaven Bette Davis i Joan Crawford. Les nostres vides no tenen gènere, mai no he tingut gènere. La meva gent no li hem donat importància, vivim la vida com una cosa natural.
 
Hi haurà algun dia un treball discogràfic en solitari d'Alaska?
Mai no he tingut ganes de fer-lo. No tinc especial interès a posar-m'hi.