Tot i això, on aquesta experiència es percep de manera més intensa, més pura i sense cap element intermediari és precisament als concerts, sense pantalles, amb el risc i l’atracció del directe i amb la tensió apassionant que tenen les nits úniques. Molt sovint el públic no n’és conscient, però de la mateixa manera que l’artista és contemplat per tota una platea, cadascuna de les persones que formen la massa d’espectadors són igualment observades per aquells que ocupen l’escenari. I ho són, a més, des d’una posició que abasta la totalitat del públic de manera que l’artista, en una altra mesura, també és testimoni d’un cert espectacle involuntari. De totes les coses que es veuen des de l’escenari, entre les quals hi ha eufòria, moments d’èxtasi, petons, cerveses vessades, flirteig i fins i tot alguna cosa no revelable, allò més satisfactori de contemplar són els somriures. Desenes, centenars, milers de persones somrient. Són els somriures que es generen fruit de la felicitat compartida i la consciència d’estar vivint un plaer del tot irrepetible; una imatge idíl·lica que ara només forma part d’un passat enyorat, d’un record d’allò que havíem considerat una normalitat quan hauria merescut, sense cap dubte, el qualificatiu de ‘meravella’.

Des de l’escenari es percep un públic retingut, a mig gas, lleugerament somnolent o amb un cert cansament. I malgrat que sabem del cert que no és així, atès que tota aquella gent ha decidit assistir a un concert tot i la complexa situació actual, aquesta retenció també afecta la manera com es percep tot plegat des de dalt de l’escenari. Els músics haurem d’acostumar-nos durant una bona temporada a no veure-us el somriure, tot i tenir l’esperança que sota cada mascareta se n’hi dibuixi un de ben llampant.