A la sala Heliogàbal de Barcelona m’hi va fer anar en Yago. Ell hi treballava, érem amics de l’institut. Allà hi servia copes i també hi vivia bona part de les nits i, quan un s’estima coses, li agrada compartir-les. També hi havia passat el meu germà, per allà. Més petit que jo, va començar a freqüentar el local sense que ni jo ho sabés, com a client, no pas darrere la barra. Ell i jo som de generacions diferents, però també hi va acabar anant després de mi. I, abans, tants altres. I ara, en plena segona onada de la punyetera pandèmia, aquest bar del carrer Ramon y Cajal del barri de Gràcia és un altre dels llocs que no sabem si continuarà sent-ho. Diu l’arquitecte i poeta barceloní Joan Margarit que estimar és un lloc. I a la meva vida hi ha molts llocs, com a la de totes, i ara cal lluitar perquè no morin, perquè tinguem llocs des d’on estimar, llocs on tornar, llocs per on passi la vida. La nostra i la de tants altres. Si desapareixen els llocs, des d’on podrem estimar? Si la cultura no surt de les cases on n’hi ha, com podrem ensenyar a estimar-la? Les parets vermelles de l’Heliogàbal són ara les parets de totes les sales de concerts del país, aquelles que han bressolat els grups que més tard han omplert auditoris i escolten milers de persones, aquelles parets entre les quals volem que segueixin tocant i cantant els que viuen de fer vibrar la gent. Allà on podem anar sense necessitat de marxar del barri perquè aquell és el seu lloc, a uns metres de casa. Locals més grans i més petits, escenaris a tarima o a peu pla, com al bar de Gràcia, on només quatre pams separen els peus dels espectadors dels músics.
 
El popular Heliogàbal, que el 2016 ja va estar a punt de tancar per problemes amb la llicència –un problema que encara continua enquistat– va rebre ara fa vuit anys un Premi Ciutat de Barcelona per haver esdevingut un espai de creació de referència, motor i punt de trobada de l’escena musical catalana. Però això no li importa, a la pandèmia.