acords i desacords

​La Sibil·la ens visita, per Eduard Escoffet

El poeta i membre del grup Barba Corsini ens parla de la cançó tradicional

| 24/12/2020 a les 17:00h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, acords i desacords, opinió, La Sibil·la, El Cant de la Sibil·la, nadal, nit de nadal
El cant de la Sibil·la
El cant de la Sibil·la
Si la música popular actual és una barreja difícil de definir de folklores, ritmes i innovacions que ja no sabem ni d’on venen, imagineu les tradicions més ancestrals. Una de les que inexplicablement ha sobreviscut és el Cant de la Sibil·la, que encara s’interpreta en algunes esglésies dels Països Catalans, com ara a les de Mallorca i l’Alguer, on aquesta tradició no s’ha arribat a interrompre malgrat les prohibicions eclesiàstiques. La tradició precristiana s’havia estès per tots els confins de la Mediterrània i el sud d’Europa, però avui dia és difícil trobar-la fora del País Valencià, les Balears, l’Alguer i el Principat, on s’ha anat recuperant. A Barcelona perviu amb diverses formes: a la Catedral la més tradicional, a Santa Maria del Mar la més espectacular, a la Basílica del Pi la més austera –només la veu de la cantant barcelonina Mariona Sagarra acompanyada de l’orgue de l’església–, a la Bonanova la més solidària –interpretada fins fa poc per la mallorquina Maria del Mar Bonet, una de les grans recuperadores d’aquesta tradició. La Sibil·la ens visita cada Nit de Nadal per revelar-nos l’oracle: anuncia la fi del món i, amb la suma de la tradició cristiana, l’arribada de Jesús (ficada amb un calçador, val a dir).


És sens dubte una de les nostres tradicions més difícils d’explicar –per tot el periple i les diverses transformacions des dels orígens clàssics–, també un cant corprenedor que omple el silenci de la Nit de Nadal i que ha inspirat tants músics actuals, des dels australians Dead Can Dance a la badalonina Maria Arnal. Però és molt més: encén el present. L’anunci de la fi del món ens posa al davant imatges de grans incendis i pluges de foc, de peixos morts, de terratrèmols i de grans desastres naturals. I, com si la revelació anticipés el nostre present, ens recorda que som un sol món vulnerable i que no podem viure al marge de l’entorn natural. Afirmen alguns científics que l’actual pandèmia és fruit de l’incessant explotació del medi natural i que si no hi posem fre poden venir més virus. No som invencibles, tampoc un ésser al marge del medi natural. I també ens ha revelat aquesta pandèmia com poden ser les ciutats sense soroll, sense trànsit, sense contaminació, a mida humana i en diàleg amb els veïns. Fem present la Sibil·la i buidem les ciutats de cotxes, de soroll i de consum desenfrenat. Escoltem, de la mateixa manera, el crit soterrat que recorre el planeta.
Cal recuperar també la màgia de la música en directe i la força de les coses senzilles. Si podeu, aneu la Nit de Nadal a alguna de les moltes esglésies que, abans de la Missa del Gall, interpreten el Cant de la Sibil·la. I tant de bo que l’any que ve ens dugui sales de concerts plenes, discogràfiques sense números vermells i una escena rica i àmplia que ens continuï sorprenent. Perquè l’ecosistema cultural també és essencial per fer d’aquest planeta un lloc on viure. Cada vegada que comprem una entrada o un disc dels grups i els artistes que ens fan trempar, donem oxigen a un ecosistema sense el qual res no tindria sentit. I si no podeu escoltar el Cant de la Sibil·la en directe, sempre teniu la possibilitat de recuperar-lo de la mà del mestre igualadí Jordi Savall, a qui devem tanta feina de recuperació del nostre llegat musical. Mirar enrere, sens dubte, ens dona respostes per al present. I totes les tradicions musicals es barregen –afortunadament– sense remei; aquesta és la màgia de la música, que travessa fronteres, prejudicis i segles per parlar-nos a cau d’orella.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.