Avui fa 15 anys que Joan Miquel Oliver va publicar el primer disc en solitari, Surfistes en càmera lenta (Blau, 2005). Un àlbum amb què l'artista va començar a fer un camí que l'ha portat a treure, fins avui, nou referències discogràfiques. Per commemorar-ho, el músic reedita el disc en format vinil i farà una gira especial. En parlem amb ell.

Celebres l'aniversari amb un vinil i una gira.
Sí. Fem una reedició de Surfistes en càmera lenta en vinil. Fa 15 anys ningú no treia vinils i ara té més sentit. És una reedició de tot el material que hi ha al CD. I ho complementem amb una gira que comencem a Barcelona i per a la qual ja tenim confirmades dates a Girona i Palma. Amb el Charlie Oliver i el Jaume Manresa farem un set especial centrat en Surfistes amb l’ordre del disc. I farem més cançons, és clar, perquè el disc dura només mitja horeta…



Quan va sortir, es va catalogar el disc de divertimento al marge d’Antònia Font. Per a tu era un divertimento o ja sabies que era la primera pedra d’una nova aventura?
Jo anava a provar. No sabia si seria capaç de fer tot un disc en solitari. Vaig anar treballant, fent cançons… Sí que hi ha un punt de divertimento perquè no m’hi estava jugant res.

Recordes com va anar que gravessis el disc? Va ser un projecte exclusivament teu o algú el va empènyer?
A mi mai ningú no m’ha demanat que gravi cap disc. Sempre ha estat per iniciativa pròpia. I en aquest, encara més, perquè ningú no sabia si jo volia fer cançons i discos en solitari. El vaig gravar a casa, al meu estudi domèstic. Tot era una mica precari però està fet amb molt d’amor. Hi cerco sonoritats amb diversos instruments: xilòfons, melòdiques, un bongo, un instrument de joguina… tot el que em trobava per casa. I el violí! L’únic cop que he tocat el violí a la meva vida ha estat gravant “Emerson Fitipaldi”.

Hi ha alguna cosa del disc que recordis amb especial afecte?
Recordo gravar-lo a casa amb sabatilles, batí i amb el cafè amb llet. Ara tinc un estudi fora de casa però abans, no. Tenia l’estudi a l’habitació i per mi treballar allà era com estar fent qualsevol altra feina de casa. Planxava, passava l’aspiradora i gravava una estoneta… Tot era molt domèstic.